nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Gotes de bon humor, intel·ligència segura

Si l'humor, el bon humor, és sempre símptoma d'intel·ligència, de bona intel·ligència -d'una intel·ligència natural, llampant, ni cofoia ni elitista-, crec que Eduard Eroles és, sense marges per a la banal disputa, un tipus intel·ligent; açò és: natural, llampant, gens absorbit de cofoisme ni d'elitisme displicent; en definitiva, una persona cabal, perfectament recomanable per a la marxa del país. O a mi m'ho sembla.

Algú que, estan vosaltres engronsats en el deliciós cafè matinal, se us acosta precedit d'un somrís de picarols i us deixa anar el bon dia en aquests termes simpatiquíssims: "Perdonau que interrompi la vostra conversa carmelita"; algú, repetesc, que us dóna qui va amb una gràcia que us extreu una rialla franca, és, per mi, algú memorable. Per bé i per bo, us remarcaré.

Quan l'estiu anava a fer l'esclat sobre el calendari de Menorca, ja us en vaig parlar, d'Eduard Eroles. Si la mirada retrospectiva no us hagués d'enfitar, aneu a l'hemeroteca, al dia 9 de maig proppassat, i us ho trobareu. Ara, tornaré a manifestar-me'n, sobre ell. Malgrat el seu menorquinisme confés i benedictí -vull dir, consagrat i monògam-, és d'aquells ocells de la pàtria que observen costums migratoris, dels qui van i vénen com les orenetes, tan llestes com són, tothora buscant les temperatures càlides, assenyades i tolerables per a l'enterc cos humà. Així, és clar, ben damunt de l'equinocci de la tardor que ja recau damunt nosaltres, el meu amic prepara les maletes d'hivern per rellogar-se de nou en el niu de la Ronda del Guinardó de Barcelona. És per mor d'aquesta permanent ubiqüitat del seu catalanisme explícit i comodíssim, a banda i banda del mar, que ell pot escriure coses tan paradoxals com ara: "Estem passant uns dies igualadins a Ciutadella de Menorca". O bé parlar-vos llargament i simpàticament de l'illa de Menorca de la ciutat d'Igualada estant, com si l'aigua marina, lluny de separar-nos, ens aplegués en una unitat indissoluble, normal i positiva.

Signat per ell mateix, la seva esposa Maria Jesús i en Jordi i l'Antònia, Eduard ha enfilat uns pensaments que ha denominat Per una vida catalana amb més humor. Suposen una pura reivindicació del catalanisme amable, de somrís i d'ironia amidada que, a la fi, ens desi de les posicions aspres, pretensioses i vàcues, d'aquelles que ens transfiguren la cara de pomes agres -pomes fogasses, que ara mateix, a la tombada d'octubre, omplen els horts fruiters de Menorca i els cabassos de les botigues. "Busquem l'alteritat -reclama Eduard-; incorporem, amb decisió, l'humor en la nostra vida privada i pública. Malgrat les penes presents i les cotilles que no ens acabem de treure contra la nostra identitat i la no-sobirania, hem de recuperar més autoestima i relativitzar la seriositat amb la intel·ligència de l'humor". Heus aquí la triaga magna dels cèsars de Roma que ens ha de guarir -aquest beuratge i sols ell- dels mals que afeixuguen la nostra catalanitat encara orbada, inclòs el mal de fetge que ens tenyeix el cutis d'un groc de codony àcid que fa basarda.

I com que avui vivim sota l'alteritat d'internet, de seguida s'ha sumat a la proclama de l'Eduard un nom plausible: Antoni Dalmau i Ribalta, en el seu blog anoiadiari.cat. En fer-li costat, recorda que és "un dels fundadors de l'Òmnium Cultural d'Igualada -ara fa quaranta anys!"; i que, en efecte, ens cal "una mica més d'humor [...] No tantes cares llargues, no tants posats de transcendència, com si cada paraula que diguéssim hagués de passar a la història i s'hagués de convertir en lapidària". Adreçant-se a l'auditori de l'Ateneu d'Igualada, Eduard va mostrar, "posats a parlar d'identitats, com n'és de diferent la nostra manera de parlar i d'entendre les coses de la que practiquen els espanyols. Allà on ells diuen de pies a cabeza, nosaltres diem, molt millor, de cap a peus. I "allà on parlen d'adiestrar un caballo, nosaltres hi posem una mica de mà esquerra: ensinistrar un cavall. I el millor de tots era d'ordre religiós: allà on el castellà parla sempre de la Virgen d'aquí o d'allà, en totes les seves múltiples invocacions, nosaltres parlem sempre de la Mare de Déu. És la prova indiscutible, va dir, que, per als catalans, allò que més ens interessa i ens meravella de Maria és la seva maternitat, la seva condició de mare de Jesús: no que fos verge...". Idò: així sigui, pel segles dels segles, amén.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per VVV, fa mes de 9 anys

Limón, no totes les pomes fogasses són agres...consulta als bons pomers d'Aló

Valoració:5menosmas
Per humor trilingüe, fa mes de 9 anys

Acudit breu.
Un anglès a un andalús:
-Please, to Antequera?
-Yo ante arbañí, ahorita mesmo en er paro.

Valoració:3menosmas
Per petrònia torrevila, fa mes de 9 anys

D'acord, el bon humor, aquell humor intel·ligent, (que no l'humor fàcil de caca, pipi, culo, pedo, pis), que em fa somriure i alhora em dóna que pensar, sempre m'ha semblat l'ideal en una persona. Resulta curiós que algunes persones del meu entorn més proper, que de natural semblen series, poc donades a la banalitats, puguin, en molta gràcia, fer ús d'aquest tipus d'humor.
A vegades, fins i tot, ni ells en són prou conscients d'aquesta virtut, però la teniu, ja us ho dic jo.

Valoració:7menosmas
Per Jaume, fa mes de 9 anys

Sols els seus amics i companys podem parlar dels sentit de l'humor de'n Miquel Àngel Limón i de la seva expresió irònica.
No són molts els cops en que l'historiador escrupulòs posa pincellades del seu humor als seus treballs.
Comunicador magistral l'articulista és un bon professor dels ensenyaments universitaris de protocòl. Més per com hom diu que pel que diu. Podriem dir que duu la picardia als ulls i no als llàbis.
Avui, emperò, ens ha regalat una pincellada extraordinària del seu humor de ploma, sense acompanyarse de la música de la mirada.
Un homenatge a Eduard Eroles, que els lectors de'n Miquel Àngel Limón agraïrem de cor

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris