algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Un món sense control

Hi ha moltes maneres de constatar com el nombre de coses que no funcionen augmenta de manera sistemàtica i s'estén com una taca d'oli, a manera d'una pandèmia social. Algunes de les notícies més significatives tenen a veure amb el poder i amb la manera com s'articula, amb un polimorfisme capaç d'amagar els rostres més miserables. És relativament fàcil fer llenya amb els líders polítics o religiosos, o en qualsevol de les velles estructures de poder social. Allò més difícil d'assimilar és quan la misèria no només afecta els estats o les grans organitzacions cíviques o religioses, sinó també entitats que es dediquen a controlar la producció del món del pensament i la creació, com és ara el cas de l'SGAE, i en menor escala quan hom observa clubs esportius emblemàtics com el Barça amb els seus dirigents mostrant el rostre més miserable. Les valoracions fetes pel president del Banc d'Espanya, Miguel Àngel Fernández Ordóñez, referides a la gestió dels responsables d'algunes entitats de crèdit, posa els pèls de punta i confirma, una vegada més, un deteriorament moral i professional profund sobretot entre la classe dirigent. Un sector omnipresent, sobretot a través de la comunicació, que ha creat una cultura social falsa, però amb conseqüències irrecuperables per la humanitat. Ara sabem que l'aeronau de la nostra societat està pilotada per individus amb greus deficiències en la seva formació i en la seva capacitació.

Aquesta realitat és la que posa de manifest, cada dia amb més contundència, la impotència dels poders públics, amb uns responsables que naveguen sense rumb, incapaços de desfer-se de la càrrega molesta que els impedeix aparèixer de manera més agradosa i desorientats davant una situació calamitosa. Unes institucions públiques a punt de fer fallida tècnica, segurament perquè els dirigents internacionals encara no volen reconèixer la debilitat d'unes estructures afectades per la síndrome del borinot negre. Aquest insecte és, segurament, un dels pocs que pot volar contradient les lleis de la gravetat, perquè té un cos gros i un abdomen pesat, sostingut per unes ales de dimensions relativament dèbils. Tanmateix aquest animal mai no tingut massa simpaties entre la gent del camp, genera desconfiança i es relacionava amb el mal averany, fins i tot amb l'anunci de mort. Aquesta societat nostra que encara sosté un volum considerable, però amb unes ales cada cop més gastades i fràgils, també presenta la seva candidatura en aquest final fúnebre que molts anuncien.

La ciutadania va assumint la paràlisi del poder polític, confia encara en la musculatura cada cop menys fibrosa de la societat, però comença a desconfiar del receptari de la moral simple, de les conviccions del carboner. Assistim al funeral d'un món i no ens acabam de posar d'acord en el ritual que convé seguir en aquestes ocasions. Sabem, tanmateix, que una certa idea de déu, de la república, de la revolució i de la pàtria han fracassat; ens queden els individus, amb les seves grandeses i les seves misèries, i resta encara ben viva la capacitat de reconsiderar l'oportunitat de fer servir restes d'aquest naufragi, peces que per ventura en temps d'abundor havíem considerat com a mediocres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris