algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Les retallades i les rebaixes de temporada

T'han retallat la subvenció. Bé, més que rebaixada, te n'han tancada l'aixeta. I ara què en faràs, de la programació anual prevista? Qui et pagarà la despesa avançada sota promesa d'enguany? "Tira endavant -et van dir-, ja veurem què feim en tenir els pressuposts". I, jas, als programes de mà que havies repartit concert rere concert, actuació rere actuació, hi havies posat, com cada any, una règula d'escuts i anagrames que visualitzaven el suport institucional. És possible que els mateixos que ara es fan els desentesos mesos abans haguessin vingut a la inauguració del curs. "Promeses són flòbies que cauen del cel i en terra no hi deixen ni aigua ni arrel" -canten a la sarsuela Foc i fum.

O no sabies que "el negoci no té cor, que el negoci no té entranyes, que ara manen les finances, que ara mana qui té l'or?". El Retaule del flautista (1968), obra emblemàtica del teatre català contemporani. El seu autor, Jordi Teixidor, mort pocs dies abans de començar la passada primavera. Encara record música i lletra del hit que cantaven els dos negociants de Pímburg: l'apotecari Weis i Baun el manyà, que amb els seus verins i les seues rateres, respectivament, farien l'Havana segellant un pacte per repartir-se els diners de la vila infestada de rates. El monopoli els permetria duplicar els guanys. Açò sí, prèviament havien hagut de forçar una aliança amb el poder espiritual del reverend Gundig per evitar que el bruixot Walter Romberg s'endugués les rates a ofegar al riu amb el poder de la seua flauta. La flauta del diable: greu perill per a les ànimes dels pimburguesos.
Les solucions senzilles són tan perilloses! Crear, per exemple, una banca pública amb els doblers que el govern d'Espanya ha posat en el procés de recapitalització (via FROB) de les caixes Unnim, Catalunya Caixa i Nova Caixa Galícia, no es pot encobeir des del dogma neoliberal dominant, amb un PP crescut en expectatives i un PSOE abduït al crit de guerra dels anys 80 llançat pel ministre Solchaga: "Enriquiu-vos!". El govern Zapatero ha decretat un màxim de cinc anys i prou n'hi hagi de "nacionalització".

De les mesures impulsades per Obama, ni parlar-ne. Aquí no toca injectar diners a l'economia productiva, mantenir la capacitat de consum per estimular la màquina productiva. Aquí tocava retallar sous, incrementar l'atur, restrènyer crèdits, ofegar el consum... i esperar que passin les tempestes. Mentrestant, amb la societat de genollons, retrocedir trenta anys enrere fa escarrufar de plaer els amos del món. No calia que la BBC entrevistàs un tal Alexis Rastani tot escalfant la indignació dels indignats amb el vídeo penjat a Youtube. El pocavergonya no fa més que confirmar que els polítics del món són satèl·lits dels poders econòmics especuladors, esmenta Goldman Sachs, assessoria financera i agència de col·locació privada d'accions, banca d'inversió que juntament amb la Morgan Stanley estan en els orígens de la crisi financera mundial. Doncs, precisament l'1 de novembre el francès Jean Claude Trichet ha de passar la presidència del Banc Central Europeu a l'italià Mario Draghi, actual governador del Banc d'Itàlia i que, abans d'aquest nomenament, entre gener de 2002 i gener de 2006, havia exercit el càrrec de vice-president de Goldman Sachs, o sigui d'un dels actors principals en l'ocultació del dèficit del deute grec. Potser en pagament pels serveis prestats, el juny de 2011, ha estat "escollit" pel Consell Europeu (no confondre'l amb el Consell de la Unió Europea ni amb el Consell d'Europa: el Consell Europeu és una instància intergovernamental), lloc que ocuparà fins al 31 d'octubre de 2019. La democràcia europea? Si no era una entelèquia, se la degué menjar un moix.

Que "la llei la fan els més forts, no sé pas de què t'estranyes; ara manen les finances, ara mana qui té l'or" -refermaven cantant a duo el síndic Baun i el síndic Weis-. La cultura? Cosa prescindible.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris