lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
12°

El vol d'una gran au

Conten que, de seguida que s'assabentaren de l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo, el Ministeri d'Afers Estrangers sol·licità a l'ambaixador a la regió que infomés de la situació; aquest, amb igual celeritat, respongué: " Situació crítica, cinc mesos sense cobrar". L'atemptat, el qual, recordem, desencadenà la primera gran guerra mundial, no era el que més preocupava el diplomàtic: hi havia assumptes casolans que li cridaven més l'atenció. Com a molts dels comuns, no era la política el que l'afligia, sinó l'economia... els comptes domèstics.

Efectivament, quan s'encenen les alarmes financeres, el foc de les xifres es converteix en un cimbell en el qual tothom es capfica com quissons mossegant un drap. Però jo he vist fer volar galls d'indi i qui var assolir aquesta gesta no era cap equip de científics d'una prestigiosa universitat, sinó un paisà amb l'escola primària simplement. L'home de la terra tenia un objectiu: que els animals arribessin volant al torrent que hi havia a baix del coster; una estratègia: la persuasió que aquelles petites extremitats que els donaven la condició d'aus en podien sostenir el voluminós cos durant el trajecte; i capacitat de lideratge: no creguin, tot això amb galls de les Índies era prou difícil.

Continuant amb el tema del foc econòmic, avui, l'espectre de la godalla pressupostària recorre les comunitats autònomes per esgarrapar doblers i, de passada, retallar el vol dels territoris. Abaixar els fums a les comunitats era una estratègia anunciada des de fa temps pels conservadors; ara, instal·lats en el poder a les autonomies i amb la perspectiva d'aconseguir el Govern de l'Estat, la comencen a executar. George Lakoff deia que la dreta sempre té una estratègia. Un podria pensar que és molt sibil·lí creure que, en el moment de màxim poder autonòmic, els conservadors treballen amb la perspectiva de reforçar el poder central. Diria més: no solament no treballen en aquesta direcció, sinó també en la d'amagrir la societat del benestar, i tot amb l'excusa de l'incendi de les finances.

A l'esquerra, continuem amb Lakoff, li manca estratègia, perquè quan li toca governar, es troba amb tants de problemes apressants que no té temps, ni forces, de pensar en el llarg termini. El món al revés: sempre havíem cregut que l'esquerra era qui havia plantejat els grans reptes i ara podria passar que li faltessin idees. Si fos certa aquesta teoria de la immediatesa de l'esquerra, en els assumptes de govern tindria un doble efecte: esborrar les referències i desgastar amb vista al futur. Però deixem de banda els trajectes curts. Avui, amb la perspectiva del temps, no seria desgavellat pensar que el cost autonòmic és massa elevat. Que la decisió de "cafè per a tothom", que es va prendre en el seu moment i va conduir a disset entitats autònomes, ara passa una factura molt alta.

El fet no és més que un de tants dels que fan pensar que la transició està periclitada i amortitzada i que alguns dels consensos establerts en aquell moment avui ja no serveixen. Però, concretament amb relació a l'estructura de l'Estat, resulta que els mateixos que varen imposar el criteri contranatural de disset entitats autònomes són, en l'actualitat, els més interessats a retallar la seva capacitat. No són decisions contraposades -no han canviat de forma d'ésser-, són dues cares de la moneda del pensament unificador enfront de l'Estat federal o plurinacional. Cafè a balquena, digueren, i després resulta que no podem pagar la consumició; per tant adoptem, des d'una posició conservedora, la resposta assenyada i sensata: fora cafè. Idò serà que no; que no hagi cafè no és sensat, ni assenyat.

El fantasma del dictador ja no fa por, ja no serveix d'excusa; ara l'excusa és l'economia. Però no facem volar coloms, la majoria de la població actual no va viure la dictadura. I una societat nova i adulta hauria de poder plantejar-se aquesta qüestió sense els prejudicis d'aquella època; només el cant de les cavernes no ho deixa veure. Encara que s'hagi avançat, les qüestions de fons continuen essent les mateixes. La teoria de la generalització -cafè per a tothom- responia a la por de la ruptura de l'Estat si es reconeixien els drets històrics de certs territoris. Per ventura, un dels errors comesos fou no pensar que Castella, la gran Castella geogràfica i històrica, era un d'aquests territoris i, en conseqüència, facilitar la pervivència de la concepció castellanista d'Espanya com a única existent.

Si en un moment en què la societat traspuava política per tots els costats, com eren els primers anys de la transició, varen ésser possibles els Pactes de la Moncloa per estabilitzar la situació econòmica, ara també hauria d'ésser possible una reflexió i acció pausades per fer una passa cap al futur. Però, segurament, ja no és suficient que s'asseguin en una taula uns partits polítics i decideixin una nova fórmula. Avui, un pacte sense la participació de la ciutadania no és possible, tot això hem avançat. Però, a més de compromís ciutadà, manca una classe política tensionada no per la crispació, sinó per l'acció, i amb capacitat de representació, sorgida de l'acceptació i no de l'acomodament a les estructures d'un partit... Els convido a imaginar el vol d'un indiot.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris