algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Leibnitz i el Boveret

Vaig contar, dissabte nit a l'hipòdrom de Manacor, a en Xisco Pascual, l'anècdota que em contà Gonçal Lloveras de la qual fou testimoni directe. Ocorregué a principis de l'any 1981 i els protagonistes en foren Josep Pla i Jordi Pujol, les relacions entre els quals distaren sempre molt de ser cordials. Eren els darrers mesos de la vida del gran escriptor, que estava ingressat a l'hospital de Figueres en prou mal estat, a causa, entre altres coses, a la seva negativa d'ingerir cap altra cosa que no fos una mica de "caldo gallego" ni de beure cap altre líquid que no fos whisky. Avisat de l'estat deplorable en què es trobava Pla i de la conveniència que, com a president de la Generalitat, visitàs l'escriptor de Palafrugell, Jordi Pujol oblidà les conegudes diferències que havia mantengut tota la vida amb l'ara malalt i decidí anar a visitar-lo. Quan Pujol va entrar, li va dirigir unes paraules protocol·làries que manifestaven la gran importància que la seva tasca literària havia tengut per a la recuperació del país, etc, etc. En Pla va mirar el visitant i amb un certa desgana, però aquesta vegada per primera volta amb una mica d'estima, li va dir: "Senyor President, molt honorat i content per la seva visita. Gràcies. Però si em permet i si no s'ha d'ofendre, m'agradaria dir-li una cosa: d'ençà que s'ha fet de dretes el trob com a més guapo i més alt". L'anècdota em venia com l'anell al dit per expressar-li a en Xisco el meu sentiment vers el meu cavall, que acabava de guanyar la seva primera carrera.

Per ventura, algun lector de l'article de la setmana passada titulat, segurament de manera tan poc prudent, com a "M'espanyoleja un ou", recordarà que deia que havia canviat un cavall alatzà que era un confitet per un altre que em prometia més ingressos, encara que fos un cavall fosc que a mi em semblava de la Guàrdia Civil, i que espanyolejava. Una cavall com els que pintaren Casas i Cusachs. En Verí de Font -aquest és el nom del nou cavall-, ja dic, no havia estat fins ara per mi un poltre agradós, però d'ençà que m'ha guanyat una carrera el trob -ho dic sincerament- com en Pla a en Pujol: com a més guapo i més elegant. Les paraules que fins ara he escrit per ventura no tenien altre objecte que bravejar una mica -ja ho sabeu: en tenc tan poques ocasions!- i expressar el meu agraïment -això sí que ho faig en múltiples avinenteses- a tots aquells que han fet possible aquesta primera -serà la darrera?- victòria del cavall que m'ha tornat des de dissabte ençà molt més guapo. En primer lloc, ho he de fer amb els dos entrenadors, Domingo Pérez Mendiola i Jaume Morro -legal, un, manco, l'altre- i després, i de manera molt especial, amb el menador, el conegudíssim Boveret, amb qui vaig tenir un dia l'honor i l'emoció de formar tàndem en una carrera. En la cursa de dissabte passat, en J.A. Riera va tornar a donar una de les seves lliçons magistrals. No us podeu imaginar el gust que passaria de contar-vos fil per randa tota la carrera. No ho faré.

Només us diré que la conducció fou un exemple per envasar del que ha de fer un bon menador: procurar que el seu cavall guanyi fent l'esforç mínim. Això que pot semblar senzill és el més difícil. S'ha de calcular al mil·límetre la trajectòria que ha de seguir el cavall durant tota la carrera, la distància que manca per arribar al final i el mil·lisegon en què cal dir al cavall "au, anem" perquè a la meta pugui treure el morro al que s'haurà de conformar de ser segon. Quina àrea del cervell del Boveret deu ser la que processa totes les dades per encertar sempre al mil·límetre? Sempre qued astorat de l'esmentada i inimitable precisió del Boveret i pens que ara el lector podrà entendre el títol -més d'acord amb la meva condició acadèmica que el de la setmana passada- que he posat a l'article. En efecte: el filòsof i matemàtic Leibnitz fou el creador del càlcul infinitesimal: el que practica com ningú a Mallorca el Boveret. Els meus amics seguidors del que podríem anomenar realisme canalla frisaren de recordar-me la poca via que havia fet el cavall. Els esperava i els vaig dir que canar la via només té sentit, lògicament, per a qui no guanya, mai per a qui guanya. Després els vaig recordar la famosa frase d'Adolf Loss, pare del minimalisme: "less is more". Una frase que traduïda a la nostra sempre maltractada llengua seria: "en bastar, basta". Que no vaig contestar bé?.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Hèctor París, fa mes de 9 anys

Sr. Bujosa, sempre que generau expectatives o bravejau dels vostres cavalls fan, acte seguit, els ous en terra. Leibnitz devia ser infalible. El vostre boveret és més humà o el vostre cavall més flac. Avui quan enfilava el darrer revolt ja no duia res i l'animaló ha botat. O el càlcul ha estat errat o el cavall xerec o no ha pogut aguantar la via necessària per quedar bé. Però vaja, la bravejada de l'article d'avui ningú no us la traurà. Que pogueu bravejar molts d'anys!

Valoració:5menosmas
Per Buscaret, fa mes de 9 anys

Enhorabona Sr. Bujosa, se'l nota molt content. Bé, de moment s'ha d'oblidar de la "boucherie" però, vagi en compte de tots el que espanyolejin...

Valoració:9menosmas
Per Toni P, fa mes de 9 anys

Be, no:benissim!!!!.-"En bastar, basta".-ToniP

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris