algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

La fuita dels dissortats (1916)

"Primer és una multitud boja de terror. Envaeix el poble amb un trepig foll de ramat fugitiu. I la munió de gent espantada no s'atura. Segueix la seva cursa crida que crida, atropellant-se, procurant fer créixer més i més la distància entre aquesta i el perill que la fa fugir. La multitud deixa el poble sense mirar a la seva esquena, fent més viu aquella mena de trot que l'envolta en nuvolades de pols. Pobre del que es deixa caure! Li passen per damunt. Ben poc importa que sia nin, adult, vell, home o dona. Ningú no procura alçar-lo del terra. Tampoc el bestiar que fuig igualment s'atura o es decanta, essent l'animal caigut atropellat també, potejat, masegat, fins a deixar-lo mort o udolant de dolor dins la cuneta del camí. Els rics del poble, amb la rapidesa pròpia de la por, enganxen els carruatges a les seves cavalleries, hi carreguen el més necessari, es col·loquen entre la càrrega i fugen a cuita corrents dels seus cavalls, tot fent sonar els fuets i menjant-se l'horitzó amb la mirada. Rere d'ells, els pobres; els menys miserables al llom de cavalleries menors i la gran majoria a peu tot el viatge. Les mares estrenyen els seus fills petits contra els seus ronyons; els pares, amb beaces o bolics sobre les espatlles, plens del poc que tenen: draps i altres misèries. Però aquesta és la riquesa dels captaires i la volen salvar com els rics el seu or, les seves joies i la seva roba. El darrer ressò de l'espetec humà es perd en els límits de l'espai. El poble resta silenciós com un rusc abandonat; tot i això, hi resten encara deu o dotze famílies, les que no pogueren escapar per la dolença dels seus individus; les que allà restaren subjectes per aquest imperatiu bestial que fa que el camperol posi arrels en la terra on neix...".

Esperen el canoneig. Esperen les forces enemigues. Esperen la mort. Així ho conta Joaquín Dicenta (1863-1917) a la seva novel·la El fill de l'odi, escrita durant la Primera Guerra Mundial, un any abans de la seva mort i dins una col·lecció d'especial significació popular: la novel·la curta, que es podia adquirir en el quiosc per uns pocs cèntims. Aquesta narració ens porta a l'aventura i la tragèdia d'un país sense nom que pateix la invasió d'un exèrcit estranger. L'acció no pot esser més tensa i progressivament ens fa topar amb situacions molt crues que conviden a una immediata reflexió. Joaquín Dicenta fou també dramaturg i això es nota força en la seva obra novel·lística. De fet, va saber revolucionar el teatre i dur els obrers als escenaris. La seva obra Juan José es va representar durant molts anys cada primer de maig en homenatge a la classe proletària. Escriptor bohemi que sovintejava els cafès populars de Madrid, el Fornos, l'Inglés... o les fondes del carrer Silva i els balls obrers de la Fuente de la Teja, va saber fer del carrer la seva universitat definitiva.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris