nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

La desglobalització

L'estratègia europea, sota l'impuls d'una ortodòxia econòmica de lluita contra el dèficit massa simplista, va fent passes cap a una crisi de dimensions impensables. L'aturada de la despesa pública i les retallades antisocials, en un moment d'inexistència de crèdit per a les empreses, estan provocant una caiguda del consum intern que sols pot dur, de fet ja hi som, a una recessió econòmica en la qual tot el sistema monetari i institucional europeu pot trontollar. Si l'estratègia és aprimar l'estat en els seus aspectes socials i reduir la seva acció d'estímul de l'economia, cal suposar que s'espera una embranzida de la iniciativa privada que per ella mateixa remogui el pantà econòmic on ens hem instal·lat. Però quina iniciativa privada? Cap a on? Per fer què? Amb quina perspectiva de futur? De tot això se'n parla poc o gens.

Podem pensar que l'esperança són els macroprojectes inversors afavorits per l'aprovació d'una legalitat a la carta, en la línia de la tradicional especulació urbanística que tant de mal ha fet a la nostra economia. Però els grans projectes urbanitzadors no tan sols solen ser nocius per al territori i el paisatge, sinó que no sempre són sostenibles econòmicament i menys en les circumstàncies actuals. En tot cas no generen gaires sinergies positives i ens hipotequen de per vida als seus efectes més destructius. Fiar la sortida de la crisi a l'arribada de solucions miraculoses és no entendre què ha estat el que ens ha duit a la situació on som i és continuar pel camí que, de manera certa, ha provat la seva manca de validesa. L'economia del totxo ha estat un fracàs i insistir-hi és suïcida.

Més enllà de les oscil·lacions de les finances i de la lluita contra el dèficit, s'hauria de parlar del model productiu possible, que respongui a les necessitats socials i asseguri una activitat productiva que generi ocupació i riquesa sostenguda en el temps. Però no, això no se sol fer, ni aquí ni enlloc. Sembla que la crisi és deguda sols a la indolència de la gent i s'obvien les seves causes estructurals. Com competir en el mercat mundial amb produccions que tenen uns costos laborals, socials i mediambientals molt menors? En què s'ha de traduir el necessari augment de la competitivitat de les empreses? Perquè, si la fórmula de sortida de la crisi és l'increment de la capacitat productiva i exportadora de tots els països, és molt clar que la sobreproducció i més crisi en serà el resultat immediat. No ens enganem més: Grècia, Portugal o Espanya no són Alemanya. No ho han estat en el passat i mai no ho seran en el futur. Això no vol dir que no puguin trobar opcions practicables sempre que siguin capaços de relocalitzar l'activitat productiva bàsica i reduir la dependència de l'exterior.

S'ha de revisar i corregir l'economia de la globalització. Què ha representat la deslocalització de la producció? Què significa, a la pràctica, el dogma del lliure mercat mundial de capitals i mercaderies? Què significa desmuntar els serveis socials i privatitzar les empreses públiques més rendibles? Què podem produir i exportar? Com podem recuperar el nostre propi mercat interior? Miquel Riera deia, en un article de fa poc, que no cal parlar de proteccionismes, la paraula està superada: cal parlar de desglobalització i tornar a establir capacitats productives locals adequades a les necessitats de les poblacions properes. Hi ha d'haver un nou punt d'equilibri que posi els mercats al servei de les persones i no a l'inrevés.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris