cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

La senyoreta Fantasia (1921)

Fa molts anys que es troba al servei del meu art. És una serventa molt espavilada i, tot i que és molt jove, és ben destra en el seu ofici. Li diuen Fantasia. Quelcom empipadora i sorneguera, li agrada anar vestida de negre, ben sovint, amb un punt d'excentricitat i no es pot negar que es creu que tot ho fa seriosament i d'una única manera. Es posa la mà a la butxaca, treu un barret de cascavells, s'ho planta al cap, vermell com una cresta, i surt a cuita-corrents. Avui aquí, demà allà. I la diverteix molt això de dur-me a casa, per tal que jo els tregui a contes, novel·les i comèdies, la gent més descontenta del món, homes, dones, nits, gent que es troba embolicada en rars casos i que no saben com sortir-ne; defraudats en les seves esperances i amb la qual, al cap i a la fi, el tracte resulta veritablement penós. Doncs bé, aquesta criadeta meva, na Fantasia, va tenir, fa ja alguns anys, la trista ocurrència o el maldonat caprici de dur-me a casa tota una família, pescada no sé on ni com, però de la qual, al seu entendre, jo hauria pogut treure el tema d'una magnífica novel·la... Quin autor podrà mai dir el com i el perquè un personatge nasqué en la seva fantasia? El misteri de la creació artística és el misteri mateix del naixement natural.

Una dona, estimant, pot desitjar ser mare, però el desig tot sol, per intens que sia, no basta. Un bon dia es trobarà sent mare, sense una concreta advertència de quan ha estat. I igualment, un artista acull en si mateix molts gèrmens de la vida, i mai no pot dir com i per què, en determinat moment, un d'aquests gèrmens vitals s'insereix en la fantasia per esdevenir criatura viva dins un espai de vida superior a la voluble existència quotidiana. Només puc dir que, sense saber que els havia cercat, em vaig trobar aquests sis personatges que ara es veuen sobre l'escenari, tan vius que els podia tocar, tan vius que, fins i tot, podia sentir-ne l'alè. I esperaven allà presents, cadascú amb el seu secret patir i tots units pel naixement i pels fermalls de les seves recíproques vivències, que jo els fes entrar en el món de l'art...".

Luigi Pirandello (Agrigent, 1867-Roma, 1936) ens explica aquí, en el pòrtic de la seva obra Sis personatges a la recerca d'autor, com es va inspirar per convertir una idea en realitat, un projecte de feina en complida tasca, un somni en art. Hi intervé un personatge subtil i decisiu: la fantasia. Sense fantasia no hi ha realització artística. Sense enginy no hi ha apòleg. I del conte, la seva variant apològica, en fa Pirandello la vida mateixa, la vida, si voleu, paral·lela però alhora real. En aquest cas, l'arquitectura del llenguatge ho domina tot. I n'hi ha un bon motiu. El gran mestre italià, sempre estudiós en el seu pas per les universitats de Palerm, Roma i Bonn, doctorat en filologia, professor d'estilística, dramaturg, periodista, narrador, va crear escola en el gènere dramàtic per l'especial construcció de les seves peces escèniques, els seus trucs teatrals, la complexitat dels seus personatges i la gran originalitat dels temes tractats i els problemes que aquests plantegen. En resum, la crisi d'identitat de l'ésser humà.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris