algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

Els teòcrates (I)

Si jo cregués en Déu no em caldrien els escarafalls que han fet els milers d'al·lots i al·lotes aplegats a Madrid durant la passada Jornada Mundial de la Joventut. El pensador romanès Cioran semblava pensar en tots aquests joves, perquè això ens va deixar escrit en un dels seus aforismes genials quan va apuntar: "Si cregués en Déu la meva fatuïtat no tindria límits: aniria en pèl pels carrers".

Déu, si jo fos creient, m'asseguraria una moral de màxims, sense fissures, una fidelitat a un missatge, uns ritus mundans ferms i una salvació ultraterrenal innegociable. Seria feliç -pot ser-, felicíssim, perquè, en morir, em trobaria al cel amb els meus morts enyorats: tornaria a parlar amb el padrí Joan o amb en Baltasar Porcel, el qual trobaria bastant sorprès entre querubins i altres criatures divines.

Contràriament al que diu el filòsof Francesc Torralba en el seu assaig Jesucrits 2.0, no crec que veiés, personalment, en Jesús i la fe, un dubte i una recerca, sinó un sistema més o menys tancat de certeses, un codi i una actitud ferms i segurs. Les crítiques a la societat actual, a l'individualisme i a la democràcia, que hem sentit en boca del papa Benet aquests passats dies a Madrid -i que havia exposat en molts assaigs i encícliques anteriors-, van en aquest camí: si hom viu amb un dogma i hi creu fermament perquè ho sent a dins amb una certesa absoluta, és completament normal que vulgui estructurar tota la seva vida -i també la vida en comú- al voltant d'aquests principis, tot i que, per fer-ho, caldria eliminar una de les fites de la modernitat: l'Estat laic o aconfessional, la separació entre estat i església, per tornar a alguna forma de teocràcia (com la que reclamen, des d'una altra fe, els islamistes polítics).

Dos dels més grans escriptors del segle XX han exposat, des de la seva fe cristiana, una crítica a la nostra societat que expressa, amb paraules que travessen els mateixos arguments papals -i amb una forma literària més sòlida-, l'ideal teocràtic del cristianisme. Són dos escriptors que admiro: el poeta T.S. Eliot, potser el poeta més gran del segle XX, i el prosista rus Aleksandr Soljenitsin, cèlebre per haver denunciat en uns llibres memorables el règim de repressió estalinista (Arxipèlag gulag). Ambdós van guanyar el premi Nobel de literatura.

Eliot exposa les seves idees en un assaig breu titulat Idea d'una societat cristiana. Pel poeta, només hi ha un model de societat que doni resposta a les inquietuds que acaben derivant cap el feixisme, i no és la democràcia, sinó la teocràcia. La democràcia, ens diu, és una "societat neutra" que cria individus solitaris i sense obligacions socials, sotmesa a l'ideal materialista, que dissol la consciència col·lectiva i que destrueix els costums socials tradicionals del poble: la democràcia és l'individualisme, el qual "esqueixa" la societat. Així, per Eliot, els principis fonamentals de la modernitat política "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" han de ser substituïts per uns altres: "Família, Treball, Pàtria". Tant per Eliot, com per Soljenitsin, com pel papa, entre democràcia i totalitarisme hi ha una gran proximitat. Intentarem explicar demà per què s'equivoquen.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris