cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
20°

Dos Pons, dos artistes, dos germans al cor

Sovint són tinguts per germans, i encara que no són pas fills dels mateixos pares, comparteixen el primer llinatge i s'estimen fraternalment. La unió humana, entre tots dos, ve de lluny, gairebé de la infantesa ençà, en aquell Alaior clos i blanc; de cinema retxat sobre la vella pantalla del teatret atrotinat de La Salle; de berenetes delitoses de tel de llet amb sucre; i, en fi, d'una vila capficada, encara, en les privacions que produí la postguerra, a l'engròs. L'un fa poesia, esplèndida poesia nostrada; i l'altre pinta i grava com els déus quan feren les set làmines de la creació del món. El complement artístic és sublim i harmònic entre un i altre, amb un grau de reciprocitat perfecta i feliç. El primer és de nom Ponç Pons; i el segon, Pere Pons.

Els veig, mudats d'estiu al fosquet, adreçant-se al públic amic que s'ha acaramullat en l'obertura de l'exposició que ambdós presenten aquestes setmanes. A l'hora de la trobada, el crem del sol d'agost s'ha temperat fins a un punt deliciós prou agradable. Per açò mateix, la gent de molts llocs de Menorca, a la caiguda de la tarda, s'ha animada a fer-los costat en el pati del Centre Internacional de Gravat Xalubínia. S'hi ha d'inaugurar l'exposició dels Pons. Conté una col·lecció selectiva de records -de bons records-, de manuscrits, de fotografies, esborranys, llibretes anotades... del poeta, tot posat en combinació amb quadres, apunts, olis, proves calcogràfiques, dibuixos... de l'artista pintor. Com ho cantaria Lluís Llach, per les parets de la sala i a l'interior de les vitrines, se'ns mostren dos rius paral·lels. Són plens d'aigua viva, de remors conjuntades en un afany de ser millors -millors artistes, millors persones.

Així que heu deambulat per les sales els primers minuts, de seguida us adonau que tenim al davant una exposició en la qual corren les seves ànimes -altre cop parafrasejam Cançó a Mahalta-, que han fet, i que fan, el mateix camí sota els mateixos cels de l'art. I en els meandres, grocs de lliris, verds de pau, tots dos senten com si els seguissin els batecs suaus de la lluita per crear; la difícil, la punyent, incerta -i sorda- ànsia d'afavorir l'art com a única rèplica digna a la història bèstia dels homes. Ponç Pons i Pere Pons, idò, es despullen units per l'art i per l'amistat, sense fractura. Açò és: units per l'amistat de l'art. I encara que, en un cert moment, en Pere baté ales vers els pics de sol i neu de Granada, mentre en Ponç mirava de guarir-se de les malalties d'Estigma, Nura, Dillatari i Pessoanes; malgrat tot, dic, l'amistat comuna mai no els ha demancat. Allò que la distància geogràfica semblava allunyar, la poesia d'un i la pintura de l'altre els ha mantinguts atansats i compromesos -còmplices potser-, amb Menorca per deler.

I així, quan darrerament en Pere ha fet, com l'oreneta de maig, el retorn a la llar i ha contribuït a la fundació del Centre Xalubínia com a regal per a l'illa, de nou s'han ajuntat els Pons per mostrar-nos l'exposició de dues ànimes bessones que s'estimen com a germans.

La tarda de portes obertes, el cel feia una lenta clucaina. Alguns núvols prims com fumassa divagaven, ara i adés, posant una mena de capell difús al sostre obert del pati. La veu barítona i trencada d'en Jaume, entre notes de guitarra i violí, oferiren la versió musicada d'alguns poemes de Ponç. Entretant, projectades sobre el mur del fons, una sèrie de fotos de Tóbal Sbert daven la profunditat menorquina merescuda a la calç de les parets: codolars, tanques, mars diàfans, ponents roents, i arenes i roques i pedres, anaven dansant com a preludi paisatgístic de l'exposició. Després, acabats els compliments d'uns i altres cap als músics, de nou van comprovar l'estima mútua dels Pons, desgranant-se en explicacions sobre els secrets que guarden els materials de la mostra. Així la cosa, vaig dir-me que si en Ponç i en Pere no són pas germans de debò, ben poc se n'hi falta. Hi ha al món molts germans incapaços d'assolir la fraternitat que comparteixen en Pere i en Ponç, en Ponç i en Pere. Algú, més prest que tard, haurà de fer l'anàlisi química que determini quanta poesia de Ponç destil·len les pinzellades d'en Pere. I, a la inversa: quanta pintura, a vegades d'esquinç de l'ànima, contenen els versos d'en Ponç.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per petrònia torrevila, fa mes de 9 anys

Una altra gran veritat per fer-me pensar. L'amistat, asserenada, temperada i altruista, agermana més que la sang.
Al capdavall, els amics corals, són els llampecs, el brill, l'aixovar de la meva vida quan hi arriba un punt de tristor. Són l'escorça que m'abraça i dóna aixopluc a la meva saba.
“ escolto la teva ànima, tremolosa i amiga, de la font a la mà, la nostra pàtria antiga”

Valoració:10menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris