cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
21°

Encontres de la Serra

La Serra, al contrari del que suggereix el nom, no és més que una petita sinuositat del terreny de només trenta metres d'alçada. Hi ha un bosc d'alzines que, vist des de la distància, sembla un llac verd i gris en el qual birbillegen els raigs del sol del capvespre i que el vent mou, dolç i cadenciós, com si fos el batec d'un cos ple de vida i sentiment. A la falda del promontori, existeix una petita comalada farcida de tanques de cultiu, cadascuna d'elles envoltada de parets de pedra, sense un sol carrerany que la travessi, cosa que li dóna una aparença similar a la d'un tauler de trencaclosques.

S'hi arriba per un camí flanquejat d'altes parets, també de pedra; llarg, estret, sense revolts. Des del mateix moment que un s'endinsa en la ruta, sent la fredor del fosc bosc que hi ha al fons. A l'arbreda, el viatger hi pot escoltar el silenci, tallat, de tant en tant, per algun sobtat i subtil gemec, sec com l'esclafit d'un aucell o sinuós com el moviment d'una serpent. Les pedres són impregnades d'un fong multicolor que va del gris i el negre a l'ocre i al taronja. La tia Agnès, que viu allà a baix, a la comalada, diu que els esperits habiten la Serra.

Quan el camí guaita a la comalada i ja s'ha passat el bosc, l'aire encara és dens i fresc. Un pensa que el calfred del trajecte s'esvairà. Però no, el cos està atrapat per una gèlida atmosfera de la qual no es pot escapar: té la sensació que la pell s'aprima i es fa transparent, com si l'estiressin fins a l'infinit des d'un punt misteriós i desconegut, i els porus s'obren i una transpiració induïda et fa sentir una frigidesa mòrbida. La pell, lleugerament suosa, ja no et protegeix i algú, a través d'ella, mira dins teu.

La casa de la tia Agnès no té finestres: té espitlleres, igual que un castell, les quals travessen un gruixut mur, també de pedra. Cada una d'elles és protegida per una enorme teranyina. La tia diu que les teranyines la protegeixen dels esperits malignes que habiten l'exterior; si cap d'ells mai s'atrevís a entrar, la vibració produïda per l'espiral feta de la fina seda de les aranyes l'avisaria del perill.

El pare de Ramon, des de fa uns anys acompanyat del seu fill, el dia de solstici, d'estiu i d'hivern, visita la tia. Els dos adults, la tia i el pare, asseguts en unes cadires de bova, a la clastra, davant la casa, a l'ombra del verd dels pàmpol d'un cep, davall l'emparrat, xiuxiuegen una conversa sense temps, plena de complicitat i de complaença. L'estranya dona té una mirada dolça com la llet d'ametlla i profunda com un passadís d'Alexandria. En el gest de les mans, d'ambdós, es perceben moviments atàvics, de genètica familiar. La conversa s'allarga i es converteix en un concert a quatre mans, quasi un nocturn, davall el parral de la casa de la Serra.

A l'horabaixa, davant la casa gran de la Serra, no gaire lluny de la casa de la tia, uns quants homes apilonen llenya, en tres fogueres, que cremaran quan caigui la fosca. Un cop està tot enllestit, el corn de la casa gran sona, crida el crepuscle i la gent, personatges sorgits d'una pintura del Bosch, apareix des de tots els indrets possibles; uns caminant, altres en bicicleta, en cabriolé o carro i algun, fins i tot, en cotxe de motor. Una mestall de condicions i de classes. La mestra de l'escola rural, de la rodalia, és l'única que parla en castellà. El foc s'encén i comença la festa, mentre una orquestrina amenitza el ball. L'alegria es desborda i l'ànim s'expandeix, entre metàfores de cabrioles, per la nit farcida d'ànimes concupiscents que circulen per l'espai desfet.

Els infants, que han jugat fins a hora tardana, dormen damunt un munt de palla neta acaramullada davall un immens garrover. Però, aquesta nit, ells no seran els únics follets que habitaran aquell envelat vegetal. En el cim de la festa, alguna parella cercarà el raser per jugar a estimar-se i alguna acabarà gaudint de l'alegria entre la palla nova, sota l'immens arbre. Els infants, com si fos el somni d'una nova dimensió, observaran, gairebé segur que per primera vegada, la cadència dels moviments dels cossos entrellaçats. Els espantarà el brunzir profund de l'aire que surt dels llavis molsuts i humits de l'al·lota. Més enllà de la retina, al còrtex, els quedarà gravada la dolçor d'un perfil voluptuós il·luminat per la lluna i les fogueres. Imatges eternes d'una caixa màgica.

A la casa, la tia Agnès, encara sota el parral, escolta la música d'un bolero llunyà i la veu ronca del vocalista, que assegura que "et seguiré amant, encara que sigui pecat". Aquesta nit, la tia dormirà tranquil·la: els esperits de color de púrpura no la turmentaran i l'alegria traspassarà, sense ferir la seda, les teranyines dels finestrons de la casa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris