tormenta
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
19°

Em teniu per un colló!

Conten que fa un bon grapat d'anys que a un poble del Pla hi havia un corredor de bicicletes a qui l'èxit havia somrigut molt poques vegades. L'home era ja granat i tot feia pensar que li quedaven poques oportunitats per poder aconseguir un bon trofeu. Els quintos d'aquell any decidiren organitzar una carrera i fer tot el possible perquè aquella modesta -modestíssima- glòria local per fi, i abans de retirar-se, pogués guanyar una cursa. Ho aconseguiren, i quan va acabar la competició, entre mostres exagerades d'alegria, glapiren el guanyador i el posaren sobre les espatles d'un portador que l'havia de dur a una mena de cadafal on el batlle l'esperava per lliurar-li el trofeu. El portador, tanmateix, no tenia ni la destresa ni l'experiència del meu amic Joan Parrona i se'l va col·locar malament sobre les espatlles.

Tan malament que un senyal del ciclista quedà engrunat entre l'orella i l'espatlló. El nostre protagonista va començar a sentir un dolor que li amargava d'allò més aquells minuts de glòria que sempre havia somiat. Va voler advertir a qui el duia a becoll i als qui, al seu entorn, feien tota la luleia possible del seu malestar i incomoditat, i començà a exclamar: "Em teniu per un colló, em teniu per un colló". Els quintos malinterpretaren les seves paraules -ja coneixeu la polisèmia que té la paraula colló en la nostra maltractada llengua- i li responien amb veu quasi tan alta com la seva: "Per un colló no, per un "héroe", per un "héroe".

Interpretaren, les dolgudes exclamacions del vencedor com una mostra molt directa i expressiva d'una retòrica que els anglesos han encunyat com "To fish for compliments" i que nosaltres podem traduir, per "pescar afalagaments". Dit altrament: queixar-se i plorinyar, amb una mica d'hipocresia, per la poca consideració que a hom tenen els altres amb la finalitat que li diguin que no és així: que tot el món el té en la més alta estima. Estic ben segur que alguns dels meus lectors interpretaren l'article del dissabte passat, en què mostrava la meva sospita que tenia pocs lectors, com una maniobra per pescar afalagaments. Mai no podré agrair-los els comentaris que, de manera pública o privada, han dedicat a les meves paraules declarant-ser ser lectors dels meus escrits.

Són persones, no solament compassives i misericordioses -això està clar- sinó, com em diu en Guillem Frontera, també sectàries, una condició molt bona, des del punt de vista darwinista, de qualsevol grup humà o animal que aspiri a sobreviure. Més convenient encara en temps de tribulacions com els que ens toca viure, en què les nostres autoritats volen declarar la nostra llengua i a nosaltres mateixos, tan prescindibles a les escoles i als hospitals com ho som ja al Club Nàutic de Palma, a quasi tots als camps de golf i a les festes recaptadores de moltes, més o menys pietoses, ONG. Sí, em podeu creure: aquestes missives m'han fet pujar més l'autoestima que qualsevol de les pastilles que els meus amics -i alguns enemics, ai!- psiquiatres m'han recomanat durant molts d'anys.

Paraules, totes, que han tengut els seus efectes encoratjadors; però, si he de dir la veritat, les que més he apreciat, per la seva raresa, són les que procedien dels meus col·legues de la Universitat i/o de la premsa escrita. N'hi ha hagut una, tanmateix, de contesta, que m'ha plagut de manera molt especial; no només perquè la persona que l'ha escrita és felanitxera, la qual cosa ja garanteix la meva simpatia, sinó, també, perquè aquesta persona, que és col·lega per partida doble -a la UIB i al dBalears-, va tenir la deferència, fa un parell d'anys, d'assistir a les meves classes, un fet segurament insòlit. Sí, us puc assegurar que estic ben agraït de tots els que m'han dirigit paraules d'ànim.

Guardaré llurs dolços comentaris en la meva pàgina web, que s'ha convertit en una mena de rebost on conserv les coses que més estim. Li diré al meu web màster, el pintor Àngel Pascual Rodrigo, que guardi les seves expressions en un cau no gaire llunyà del que ocupen les fotos i "els papers" de les meves egües de cria. I quan vénguin temps pitjors les rellegiré. No podré evitar, llavors, recordar el sonet que Juana de Ibarbourou dedicà a la figuera i que, amb tanta transparència i amb una tendresa quasi infinita, em recitava ma mare. "Un dia a mi me dijeron...".

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per la misma q viste y calza, fa mes de 9 anys

Amb allò de "hermoso" Calli Xesc!! que potser s'ho creigui i tot...
Brazos & Saluts

Valoració:0menosmas
Per En som un altre..., fa mes de 9 anys

...dels qui vos segueixen amb ganes.... Clar que de nin a escola ja em deien: "¡Está usted en la higuera!". Sí, jo ben distret, en 3ª accepció!

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris