nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

Caloscamps / Calaloscans (A Bartomeu Fiol in memoriam)

Calaloscans i Caloscamps són el mateix lloc, un amb llicència poètica i l'altre toponímica. Calaloscans és el títol del primer llibre de poemes de Bartomeu Fiol (1933-2011), que morí ara fa poc més d'una setmana, i Caloscamps, la denominació d'una cala de la Colònia de Sant Pere molt estimada per un servidor. Cosme Aguiló a La toponímia de la costa d'Artà diu: "Entrada de la mar, situada en el punt fronterer de les costes de sa Devesa i de Betlem, entre els llocs de sa Cuguça i sa Banyera de sa Senyora. És un racó d'aigües navegables amb petites embarcacions, voltat de penya-segats de marès, excepte a la punta de ponent". "El problema no el planteja el determinant, que és ben segur que es refereix a camps i no a cans, sinó el genèric que avui crec que és cala i no caló". Ignor si Fiol ho sabia o no, però no cal perdre gaire els menuts amb aquesta circumstància, sabem que és el mateix lloc, probablement escollit per Fiol per la seva eufonia, cosa que li agradava, més enllà de si foren cans o camps els qui donaren nom al lloc.

Calaloscans fou el primer llibre que publicà, 1966. Ho féu a l'editorial Daedalus, de Bartomeu Barceló i Pons, a la col·lecció "La Sínia", dirigida pels joves poetes -aleshores- Guillem Frontera i Jaume Pomar. "La Sínia" havia publicat Poemes a Nai, de Miquel Àngel Riera; A ritme de mitja mort, de Guillem Frontera; Quatre quartets, de T. S. Elliot, i Cursa de Braus, de Miquel Bota Totxo; Calaloscans era el cinquè. El seguirien El temps feixuc, de G. Frontera; El Poble, de Miquel Martí i Pol; Tota la ira dels justos, de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard, de Josep Melià, i Horitzons de Pedra, de Francesc Barceló. A l'interior d'aquest darrer una "Comunicació als nostres subscriptors" especifica que "... mantenir una col·lecció de poesia significa una tasca més plena de contrarietats que no de reconeixements" i acaba amb un "ja direm coses". Com veuen, la "parenta pobra", com denominava Bartomeu Fiol la poesia, pel llunyà 1969 ja remugava.

Calaloscans du un pròleg de Josep M. Llompart, "Carta a Bartomeu Fiol", on s'alegra de recobrar el diàleg amb ell, tot fent referència a les vesprades passades a can Llompart -germà gran, li diu Fiol-, entre altres, amb Miquel Carrió; Baltasar Porcel, "seriós i tan rigorós"; Miquel Bauçà, "taciturn i proletari, poeta per la gràcia de Déu", i Miquel Barceló, "aquell xicot frívol i esburbat, pèrit en tota casta d'esnobismes, amic fidelíssim, que m'escriu des de Nova York". Acaba Llompart lloant el llibre: "Uns versos cenyits, treballats gairebé fins a l'exasperació, lluminosos en la seva duresa esquerpa de diamant", i amb una referència als cans interiors: "Tu sí que pots afrontar pur i coratjós aquests gossos que ens lladren per dintre, vora la mar agitada". "No crec en els poetes", mantenia Fiol , "però tots creiem en els homes. I crec en els poemes". Fa quaranta-cinc o sis anys d'això i no sabia si deixar-ho córrer i enviar "els cans lladradors a estudiar economia". Seguiren aquest llibre multitud d'altres i unes col·laboracions fidels en aquest Diari de Balears.

Vaig un horabaixa a Caloscamps a llegir-lo de bell nou. Arrib a una figuera, que rebenta d'olor, pas per davall el passadís de mates i tamarells i damunt l'alga, a l'ombra d'un escar, pas la primera pàgina. El primer poema arranca amb una cita d'Ausiàs March ("Manxa bufant orgue fals no ret fi") i ja situa el lloc: "Qualque part hi ha un mur per a llimats delers / sota el qual blanquegen calaveres d'ase. / No és agradable el paratge de la cala / però veritablement no sols és digne, / convenient i saludable / ans també necessari". L'esperit del lloc hi és present durant tot el llibre: "Aixeca un cep i saludem. / Et faig llegat d'aquest cup de most./ Deixa que lladrin", en una referència clara a les vinyes que arribaven fins a vorera de mar.

Tornem al llibre, aspre, d'en Fiol. "Interregne, convidam a tots: / Maria Necessitat, Bertold March, / Joanot Còrpora / Ramon Masteguera, / Miquel Avalot / Mateu Cambuix... / A beure tant quant vulguin / d'aquest vi natural amb un pic d'agredolç / del rost de la Colònia de Sant Pere". Poema 28. "¿L'hora dels cans, / aquesta cala foscant? / ¿O, per ventura, es troba, forana, / enllà del mar, darrera la tempesta? / L'honra dels cans plens d'escarn, quimera / amb febre, cercam encara, fort i no et moguis."

El sol s'ha post per darrere la cuculla de Fartàritx, més enllà de Pollença. Ja no hi ha ningú a la cala, més que un servidor i na Susie, la cussa dels veïnats de més avall que va pels redols. Pens en Fiol quan escrivia i imprimia els seus poemes amb paper d'estrassa. Tir el llibre a la mar. La cusseta el treu, banyat. Hi pos un còdol dins, i el torn a tirar, més lluny.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Carandina, fa mes de 9 anys

A mi també m'agrada molt aquesta cala, sobre tot a l'hivern. Esper que el llançament del llibre sigui només un recurs literari simbòlic o sentimental, perquè sinó trob que seria imperdonable. En tot cas gràcies pels teus articles.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris