nubes rotas
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
17°

Albert Camus, personatge de llegenda

Albert Camus no va morir en un desgraciat accident automobilístic, sinó que hi va intervenir, mitjançant l'adequada manipulació de les rodes del cotxe, la mà negra del KGB. Afortunadament, el temps va revelant totes les veritats que el poder, amb la perversitat que li és natural, ens ha volgut ocultar. Ara ja sabem que Hitler no va morir el 1945 en un búnquer de Berlín, sinó que va fugir a Argentina, on va romandre amagat fins a la seva defunció natural, el 1964. També sabem que l'assassinat de Kennedy no va ser obra d'un franctirador boig que actuava en solitari, sinó que va ser orquestrat per la CIA, tot i que hem d'acabar d'aclarir si l'instigador final era un Johnson ansiós d'accedir a la presidència o un Nixon enfurit per la seva derrota eelectoral. La mort d'Elvis Presley també va ser un acuradíssim muntatge teatral, després del qual el rei del rock va voler seguir actuant sota una altra identitat. Marilyn Monroe no es va atipar de barbitúrics perquè estigués deprimida, sinó que algú (la CIA o la Màfia, és igual: ve a ser el mateix) se la va llevar de sobre. L'accident de trànsit en què varen morir Lady Di i Dodi Al-Fayed va ser una feina ben feta dels serveis secrets britànics. I l'11-S, naturalment, la més ignominiosa acció de la CIA, del Mossad, o de tots dos plegats.

La implicació del KGB en la desaparició d'Albert Camus té problemes importants de versemblança: el filòsof (i biògraf seu) Michael Onfray informa que aquell dia Camus tenia previst fer el trajecte en tren i que només a última hora es va decidir per fer-lo en un cotxe que no era seu, sinó de Michel Gallimard. En tot cas, a la versió conspiratòria no li falten els elements que són característics d'aquesta mena d'hipòtesis. Hi ha el mòbil de l'acció, que sempre té a veure amb la implacabilitat i la manca d'escrúpols del poder: aquí, les crítiques de Camus al règim soviètic, en especial a la seva intervenció a Hongria. Hi ha la informació secreta que de cop un privilegiat descobreix al món com qui explica un secret alquímic: en aquest cas, un acadèmic italià que ha conegut la vídua d'un poeta txec que va deixar escrit que un personatge proper al KGB li havia fet l'extraordinària revelació. Hi ha els serveis secrets, les fabuloses màquines de manejar el món amb tentacles secrets que gairebé sempre protagonitzen aquestes rondalles modernes (i que de tant en tant les informacions verídiques ens retraten més aviat com la TIA de Mortadel·lo i Filemó). I hi ha, també, el personatge que assoleix alçada de mite: Albert Camus, el sant laic, l'intel·lectual engagé que va tenir la lucidesa d'oposar-se a tots els totalitarismes, la contrafigura d'un Sartre seduït pels cants de sirena de l'estalinisme. Ja dic, els ingredients més típics de les modernes llegendes conspiratòries: la mort d'un home jove i admirat, les revelacions de secrets llargament guardats, les fosques maquinacions del poder. A mi, em sembla una història extraordinària, no per la seva versemblança (que és escassa), sinó perquè fa d'un literat, un home que es va fer un lloc al món posant una paraula darrere l'altra, una figura del santoral modern des d'on ens miren Kennedy, Marilyn Monroe, Elvis Presley o Lady Di.

Camus m'agrada perquè, en els meus anys d'iniciació en les lectures adultes, La pesta i L'estranger varen ser llibres importants. Alguna lectura més recent m'ha fet veure que de les seves pàgines encara en traiem plaer i saviesa. De la seva figura, però, hi ha una dada que per mi contribueix de manera singular a fer créixer la seva estatura humana: va ser pare de bessons.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris