nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

L'home té por de l'home (1719)

"Enmig d'aquell flux i reflux de pensaments i inquietuds, se'm va aficar un dia dins la imaginació que tal volta l'objecte dels meus temors no fos altra cosa que una quimera, i la petjada humana que jo havia vist a la platja, bé podia esser del meu propi peu. Vaig recobrar el coratge i vaig sortir del meu refugi per anar d'exploració, com era costum... Animat, doncs, per la idea d'haver-me espantat de la meva pròpia ombra, vaig anar al camp per tal de munyir els meus ramats, però segurament semblava encara un home agitat en la seva conciència, tot mirant, emporuguit de sobte, al meu entorn. I tanmateix, després de romandre per allà dos o tres dies, em vaig tornar més agosarat, tot acceptant que es tractava d'un sentiment víctima de la meva imaginació.

Tot i això no podia estar plenament convençut fins que tornàs a aquell indret i amidàs la petjada que tanta angoixa m'havia causat. En arribar al lloc concret vaig veure que la petjada era més gran que la del meu peu, la qual cosa agità el meu cor i en vaig estremir com si tingués febre. Vaig tornar a casa, aquesta vegada persuadit que hi havia a la meva illa deserta algú que no era jo i resultava evident que havia de prendre precaucions per a no esser atacat. Quines estranyes resolucions prenen els homes quan el temor els agita! Aquesta passió els obliga a servir-se de tots els mitjans que la raó els posa al davant... De retorn al refugi, vaig tenir durant la nit molts pensaments caòtics que em mantingueren despert, però a l'alba em vaig adormir: la fatiga de l'ànima i l'esgotament dels meus sentits em proveïren d'un somni extremadament profund.

Quan em vaig despertar, estava molt més tranquil i vaig començar a raonar amb calma sobre el meu estat, i després d'un llarg debat amb mi mateix vaig deduir que una illa tan agradable, tan fèrtil, tan propera al continent, no podia estar tan abandonada com jo m'havia cregut...". Robinson Crusoe no ho tenia clar. Després de viure anys a l'illa deserta es trobava amb una petjada sobre la sorra que descobria, de cop i volta, altra presència humana. Com quasi sempre, allò que ens és totalment desconegut ens causa transtorn. En aquest fragment de l'obra més emblemàtica de Daniel Defoe, universalment celebrada i coneguda, el nàufrag reflexiona sobre el nou perill que l'envolta. Fins ara no havia tingut por de les tempestes, dels animals salvatges, dels riscs d'una natura selvàtica... però sí d'un altre home, de l'intrús, de l'invasor. Qui havia visitat aquell ignorat paradís, llevat d'ell? Daniel Defoe sap crear molt bé el clima de tals moments on s'amunteguen totes les gradacions d'una sobtada inquietud: Ansietat, ànsia, neguit, sofriment, desassossec, malestar i tot plegat, por, por de la por. Daniel Defoe (1660-1731) escrivia el seu Robinson, que generaria escola literària sobre el tema, quan ja tenia no menys de seixanta anys. Per això cada pàgina del llibre transpira maduresa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris