cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
22°

Els assassinats

L'home brutalment assassinat que es va trobar a Lloret, així com l'altre cadàver, per ventura també assassinat, que es trobà a les Fontanelles, varen ser ahir el motiu de comentari pertot arreu. Sovintejaren opinions la tranquil·litat que s'està perdent, que coses com aquestes no passaven, que la inseguretat és creixent... Com si els comportaments violents no fossin propis de la nostra regió sinó que venguessin importats. Res més lluny de la realitat.

A final del segle XIX les Balears eren un territori amb un grau de delinqüència tan alt com que superava amb escreix a tot el que poguem suposar. Per exemple, segons informava el gener de 1896 el Diario de Palma, l'any anterior s'havien detingut a Balears 457 persones per delictes contra la propietat. Existien vertaders estols de delinqüents menors d'edat, anomenats popularment els "ratarets", que tenien entre 14 i 16 anys, més o manco, sempre dirigits per adults, que actuaven contra persones i establiments comercials amb tanta senzillesa com efectivitat: tots a l'hora contra l'objectiu, robar-li tot el que podien i a córrer. Llavors hi havia bandes organitzades i armades, molt violentes, que actuaven sobretot a la Part Forana. D'aquí que els garriguers fossin autoritzats a dur fusell amb baioneta per fer front a aquests delinqüents. També a Palma, a final del XIX i tot just començat el XX, els serenos -que normalment cobrien un parell de carrers- també foren autoritzats a portar revòlver per fer front als assaltants que s'ensenyorien de la nit de la capital.

Els robatoris amb violència eren tants que el diari La Última Hora escrivia el 10 de gener de 1898 que "estos hechos vienen repitiéndose" tan sovint que "se hace del todo punto necesario que nuestras autoridades tomen cartas en el asunto". Les autoritats, com si plogués. Les institucions polítiques de la Restauració eren podrides i no se sentien ocupades per res que afectàs negativament al ciutadà mig, no en parlem ja del de baixa condició. D'aquí que tot déu s'armás. Com a mínim amb arma blanca. I els qui podien pagar-se'l, amb revòlver. Això, per dur-lo a damunt, clar, encara que mai a la vista. Per tenir a casa, escopeta de caça, destral, etc. Destacava especialment Eivissa, en això d'armar-se el personal. Deia El Isleño el 12 d'octubre de 1895 que "de todo prescinden los hijos (d'Eivissa) menos de llevar su pistolita". Per això sovintejaven accidents i bregues resoltes tir va tir ve.

No era manco important l'assassinat per raó de gènere. Com ara allò que en els països àrabs en diuen ajusticiament d'honor. Idò aquí era igual. Només un exemple, entre molts que n'hi ha: el 1896 un home tornà a ca seva i es trobà la dona amb un altre al llit, la matà a morterades mentre l'amant fugia; l'assassí va ser jutjat al cap de nou mesos, amb una gernació que cridava a les portes del jutjat a favor que el deixassin lliure. Fins i tot certa premsa, conservadora, demanà el mateix. El jutge, en efecte, l'alliberà per considerar la "falta contra l'honor" i "l'exasperació" que patí eximents suficients. Així eren les coses, per a les dones.

D'assassinat, de tots tipus, n'hi havia una mitjana d'uns 25 a l'any. Sobre una població de 300.000 persones. Com si ara fossin una mica manco d'un centenar. Un sol assassinat ja és massa, però no pensem coses rares perquè ara n'hi hagi hagut dos de salvatges. Si hem canviat, en un segle, ha estat per a molt millor.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris