nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Entre la calma, la indignació i la frustració

Aquestes coses que passen només són les verdes, preparau-vos per a les madures. Amb aquestes paraules a la mallorquina responia, fa poc, una persona major a una altra que es lamentava del deteriorament general. Unes passes més enfora, una senyora remugava i es mostrava particularment crítica amb el tarannà mallorquí, sempre justificant aquest paisatge de calma frustrant i d'entesa aparent. A Mallorca us agrada, afegia, caminar a peu pla. Preferiu l'enrojolat de l'infern, allò dolent conegut abans d'arriscar i de comprometre el vostre present. Des d'aquest punt de vista, Mallorca no es caracteritzaria per la calma sinó més aviat per la covardia i per la desídia. Parlaríem d'una societat indolent, sense nervi, sense energia suficient per combatre. En aquest clima estiuenc marcat per allò de qui dies passa anys empeny, hom ha de llegir i interpretar els efectes socials d'una crisi de la qual també nosaltres en som protagonistes. Una crisi profunda que no és cosa, però per tot el món es posa, i ningú no pot fugir d'aquesta pandèmia.

Allò que està passant a la Xina -amb 90.000 incidents de masses durant el 2009-, als països àrabs, a Atenes, a Londres, a Madrid, no es poden continuar considerant com a fets aïllats, llunyans i molt menys com un joc, sinó com a símptomes d'allò que no hem fet bé com a societat ni estam fent bé, i els joves fa temps que no esperen del futur el mateix que esperen les classes mitjanes acomodades d'arreu del món. La indignació, com la humanitat, també reflecteix la diversitat i la pluralitat cultural i social existent arreu del planeta, però té en comú reivindicacions i percepcions que no necessàriament tenen explicacions coherents. Joaquin Villalobos, antic guerriller salvadoreny i consultor per a la resolució de conflictes, afirmava fa alguns dies que existeixen milions de joves en el primer i en el tercer món que ja no se senten part ni de les seves comunitats, ni del seu país. El caos i la desobediència s'encenen amb el combustible de la frustració i la falta d'oportunitats.

El temps del malestar social ja ha començat, perquè aquesta realitat que asfixia una part rellevant de la humanitat ben aviat contagiarà altres col·lectius socials afectats pel mateix virus. Les cares de la frustració són tantes que es fa difícil explicar l'estat de devaluació general en la qual vivim, una de les conseqüències més inquietants és la passivitat i el menyspreu a tot allò que fa referència a les conviccions democràtiques i socials. Òbviament tot d'allò que vivim és nou, però està arrelat en el passat i allò que més es qüestiona és el recorregut del món durant els darrers seixanta anys, el període del qual la humanitat se se'n sentia particularment orgullosa. Ara sabem que entre benestar i malestar les distàncies són mínimes, tenim però no som, volem i començam a no poder. Mentrestant, els grans poders demanen reformes als estats i els més abrandats ja han començat. I, com sempre, s'ha sacrificat els més fràgils, les estructures més pròximes. I ho paguen els més pobres, com és natural.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris