nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

Albertina i el seu marit (1955)

"Estimada Cecília, això de deixar un marit és quelcom que no es pot oblidar fàcilment. No ho he dit a ningú aquí a Bordeus, puix que és una vila que no suporta la veritat. En resum, jo he renascut. Adéu a les il·lusions jovenívoles, als escrúpols, als estats d'ànima. París no hi pinta res, però jo hi haig de passejar el meu futur, un futur nou, i el remei resulta força bo. En lloc de lamentar allò que ja no hi és, puc somniar el que serà, i així, la vida novament m'interessa. Evidentment, tenc racó de cèntims amagat i seria molt dolç si dels doblers es pogués treure la felicitat! Però no pensem en bestieses. Ai! Cecília! Cecília! Sàpigues que la llibertat és una meravellosa aventura. No pensis que som un monstre. Si el Jaume pateix, serà només d'amor propi. Que llegesqui, doncs, en pau el seu diari Figaro. Un amor manyac és una degradació que ningú no mereix a la meva edat. Per altra banda, quin entrebanc se li presentava per retenir-me? Per què, doncs, m'ha dit 'Molt bé.

Vés a París, a viure la teva vida'? No decidirem res per ara, ja m'escriuràs, ja hi reflexionaràs... A les quals paraules s'hi ha afegit una ironia masclista: 'Molt bé, vés a jugar una mica!'. I ací em tens. Estic jugant. Estic caminant tota sola per les avingudes, faig el desdejuni a qualsevol indret en el decurs dels meus passejos, llegesc tota la nit, prenc banys ben calents i, al capdavall, em puc lliurar amb voluptuositat a les ocupacions innocents que la vida conjugal prohibeix. Mentrestant, estic somniant, mirant, gairebé recordant, i pens també en tu. Amb tot aquest programa, hauràs d'admetre que encara no hagi tengut temps de visitar els teus cosins Robert-Guichard. Però aviat els aniré a veure, puix que la vida d'hotel és massa cara i seria una sort que em poguessin llogar la cambra de la qual tu m'has parlat. Gràcies, estimada Cecília, d'això com de la resta. Sense els teus consells, jo em trobaria encara amb dubtes i escrúpols. Una besada. La teva Albertina.".

Curiosa carta. Pertany a una novel·la epistolar, segons els crítics del moment, una novel·la on el goig i la gosadia amaguen una sàtira dels costums amorosos de la nostra època. El títol: Les lions sont lachés, és a dir, Els lleons són covards. Que la por no és por quan és mirada fit a fit. L'autora d'aquest excel·lent relat de Le livre de poche signa només amb el nom de pila: Nicole. Només Nicole. Altres obres Julliard de la mateixa autora són Des sourires et des homes i L'ABC des scènes de ménage i encara, sota el nom de Françoise Parturier, L'amant de cinq jours... Una llarga tradició li va al davant: Colette, Sagan... Però aquestes cartes, aquest domini del gènere epistolar, la fan especial, molt propera al lector. El final és el que alguns esperen: "Albertina arribà a Bordeus amb tres minuts d'avançament. El seu marit, avisat per la Cecília, l'esperava sobre l'andana de l'estació, pàl·lid i desfigurat per tanta incertesa...

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pepinete, fa mes de 9 anys

"Les lions sont lachés", és dir, "Han amollat els lleons"

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris