cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 20°
20°

Un esclau revolucionari (1963)

"Si els negres no sabien molt bé on anaven, els criollos cubans tampoc. La majoria, vull dir. El que passava era que hi havia una revolució, un parany de sortir a fora i en el qual tothom caigué. Fins i tot el més fantarró. La gent deia: 'Cuba lliure! Espanya fora!'. Llavors deien 'Visca el Rei!' No sabien de quÈ anaven. Allò era un bordell i el resultat no es veia enlloc. Restava només un camí i era la guerra. En un començament, ningú va explicar el que era la Revolució. Hom s'hi aficava perquè sí. Jo mateix no sabia quin futur ens esperava. Tot el que sabia dir era 'Cuba lliure'. Però els caps de colla anaren reunint la gent i els explicaren tot allò. Hi havia aclariments en tots els batallons. Primer, deien que estaven orgullosos d'esser cubans i que el Crit de Baire ens havia unit. Animaven a anar a la brega i estaven segurs que guanyaríem. Molta gent es va creure que allò era com una festa per tal d'aconseguir honors. I quan veren el foc, feren cul enrere.

Traïcionar els seus germans. Molts n'hi va haver, d'aquesta canalla. Altres es mantingueren al seu lloc amb fermesa. Una cosa que aixecà els ànims fou el discurs de Maceo, quan va dir que allò era una guerra per la independència i que cada soldat cobraria trenta pesos. I això fou veritat. Acabada la guerra, em pagaren nou-cents vuitanta-dos pesos. Tot el que Maceo deia era cert. Ell fou l'home més gran de la guerra. Ell va dir que ningú hi sortiria perdent, puix que tothom restaria lliure. I així va esser. Jo no hi vaig perdre. Ni la salut. És clar que tenc una ferida de bala a una cuixa i encara, en davallar-me els calçons, hi veig una taca negra. Però n'hi va haver que mai no davallaren de la muntanya i són sota terra. Però si he de dir la veritat, la guerra feia falta. Els morts es moririen igual i sense profit per a ningú. Jo vaig restar viu de casualitat. Sembla que la meva missió no era coberta encara. Els déus ens donen cada tasca! Ara mateix, puc contar tot això amb una rialla però allà estant, amb morts pertot arreu, envoltat de bales i canons, hom té els collons a la gargamella. Però feia falta la guerra, perquè no era just que tots els privilegis es trobassin en mans dels espanyols...".

Així contava la seva guerra de Cuba un esclau més que centenari. La premsa de l'Havana n'havia recollit el testimoni i l'escriptor Miquel Barnet en va fer un llibre. L'entrevistat era Esteban Montejo, de cent vuit anys. Afegia al seu llinatge Gin-Congo en al·lusió al país dels seus avantpassats. Amb el cap ben clar vivia a una llar per a vells i, havent nascut esclau, fugí a les muntanyes i participà en la guerra de la Independència i en la batalla de Cienfuegos contra els nord-americans. És curiós, això de la longevitat. Ni els més rics la poden comprar, amb tot el seu poder econòmic i social, disposant dels millors metges i dels més cars tractaments. I aquest esclau negre, analfabet però cent per cent vital, depassava amplament la centúria i era història viva.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris