nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

L'equació dels antibiòtics

"El problema de la humanitat no són els canvis, sinó la rapidesa amb la qual es produeixen", escriu Alvin Toeffler en el Shock del futur. També l'Alícia del país de les meravelles exclamà ingènuament: "Que de pressa hem de córrer per quedar on som".

En el món de la medicina també passa el mateix: ens vénen a sobre tants de coneixements en tan poc temps que podem dir que vivim, aquí i ara, el futur.

Amb motiu dels casos, molts dels quals han estat mortals, d'infecció pel bacteri E. coli que s'esdevingueren sols fa unes setmanes a Alemanya, amb gran difusió mediàtica, em vingué un pensament. I és que una simple fórmula, una equació, serviria per explicar breument i clarament la història de la relació entre les infeccions i els antibiòtics des que començà, amb el descobriment de la penicil·lina, la utilització d'aquests últims.

Clàssicament i des de feia molts de segles, la medicina i l'opinió publica admetien, sense cap mena de dubte, la següent equació: febre=infecció.

Hagueren de passar vint-i-cinc segles, els que hi ha entre Hipòcrates amb les seves idees i els descobriments de Pasteur, Lister, Fleming, que obriren la porta de la lluita contra la infecció amb l'aportació de coneixements bacteriològics, els antisèptics i els antibiòtics. Tot plegat canvià l'equació, que a partir d'aquest instant, i amb molta rapidesa, es transformà en la següent: febre=infecció= antibiòtic=curació.

Com hem comentat abans, les coses canvien amb rapidesa i, per tant, en poc temps l'equació es va simplificar i va quedar de la manera següent: febre=antibiòtic= curació. Es tracta d'una equació simple i que s'ha imposat, doncs, amb passes de gegant dins la societat durant les darreres dècades.

Tanmateix, la qüestió no és tan simple, si tenim en compte que es va fent palès un nou factor, fins ara desconegut: l'aparició progressiva de gèrmens que tornen resistents als antibiòtics. Llavors, també ràpidament, l'equació ha derivat en la següent: febre=antibiòtic=no sempre curació. És aleshores quan comença el crit d'alarma.

Desgraciadament, els antibiòtics s'han utilitzat massa anys d'una manera anàrquica, ja sigui per una selecció inadequada, una via d'administració incorrecta o, ras i curt, perquè les dosis feien curt i els tractaments s'abandonaven abans d'hora. Tot plegat conduïa a un augment de la resistència bacteriana als antibiòtics. La porta que obrí Fleming torna a estar de cada cop més tancada.

Afortunadament, s'ha corregit el rumb i la política sanitària va en direcció oposada, restringint l'ús d'antibiòtics.

L'equació ha canviat de nou: febre= no sempre cal prendre antibiòtics.

Són molts de canvis en la formulació de l'equació i en ben poc temps. Recordem que la penicil·lina fou descoberta per Fleming l'any 1929. Fou una troballa que, com moltes d'altres que han contribuït al progrés decisiu de la humanitat, es va assolir per casualitat, però també pel sentit somiador i poètic del descobridor, que li va permetre tenir el pressentiment que aquell camí que se li mostrava era el que el duria cap a un fong capaç d'aturar el creixement d'alguns bacteris.

En la majoria dels grans descobriments científics es troba una part d'investigació premeditada i una part de bona sort. Probablement, si a Pasteur no l'haguessin nomenat professor de Lilla i si els fabricants de cervesa no li haguessin demanat ajuda, potser no s'hauria interessat mai pel món de la fermentació ni hauria assolit, així, el coneixement que la infecció no tenia l'origen en la generació espontània i sí en els gèrmens. El mateix Pasteur va dir que la sort no afavoreix més que els esperits preparats.

Seria oportú, per ventura, no malmetre del tot la descoberta d'Alexander Fleming i, d'aquesta manera, no haurem de confiar un cop més en la sort.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris