nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
24°

Espanya i la independència de Grècia (1821)

Característics del segle XIX foren els alçaments nacionals que es produïren per tot Europa. El malestar social i polític es transformà en un clima revolucionari que s'estengué arreu del territori europeu, convenientment abonat desprès de la Revolució Francesa.

La Grècia actual és un estat relativament modern, un d'aquells que nasqueren a l'impuls del vent revolucionari que bufava aleshores, per l'imperiós desig de llibertat i de reconstrucció de la nació grega. Sens dubte, però, el poble grec, esclavitzat durant quatre segles pels turcs, no hauria pogut alliberar-se tot sol de les cadenes amb les seves forces. Les poderoses nacions d'Europa contribuïren definitivament al succés de l'alçament, empeses, la major part, pels seus no gaire desinteressats interessos.

Celebrant enguany els 190 anys del començament de la revolució grega, ens detindrem un poc a considerar el suport d'Espanya a aquella lluita dels grecs, que tan incurosament han negligit els historiadors. La posició geogràfica de les dues nacions, el mateix que l'atzar, havia encomanat al dos pobles un idèntic paper dins el conjunt d'Europa, el de defensores de la cristiandat. Grècia devia fer fora l'element musulmà que agullonava Europa per Orient i Espanya devia defensar el continent de les ànsies conquistadores de les amenaçadores tribus aràbigues.

Molt abans del començament de la revolució grega, l'influx de l'Humanisme havia despertat l'interès del món cultural espanyol cap a Grècia. El 1513 es funda a Alcalá la càtedra de Llengua Grega i des des d'aleshores, per iniciativa estatal o particular, es comença a donar ajut de moltes i diverses maneres al poble grec tiranitzat. A molts d'indrets, entre els quals hi ha el mont Athos, se sufraga la reconstrucció de monestirs, es paguen els rescats de grecs esclavitzats pels turcs, ajudes econòmiques són enviades a les comunitats gregues del Sud d'Itàlia i als universitaris grecs del Col·legi de Sant Atanasi de Roma. A més, Espanya dóna refugi a grans personatges bizantins, com per exemple, entre molts d'altres, a Dimitrios Melisinós, qui arribà a ser capità general d'Artilleria a Nàpols; Manuel Sevastós, més tard tinent general i mestre de camp de l'Ordre de Calatrava; Pere Paleòleg Illián, besavi del comte d'Orgaz, de qui El Greco immortalitzà la tomba a Toledo, i també rebé sense restriccions a clergues grecs que com aquells es veren obligats a abandonar la terra pàtria.

A començaments del segle XIX els espanyols estaven ocupats en la lluita contra Ferran VII, qui havia tornat a l'absolutisme. Per això, la notícia de la revolució alliberadora de Grècia, el març de 1821, elevada a epopeia per la mort de Lord Byron a Mesolongui, destapà la seva simpatia cap a Grècia. Aquest entusiasme romàntic dels cercles intel·lectuals inspira el poetes espanyols composicions de contingut plenament filohel·lènic. Eugenio Ochoa, Francisco Martínez de la Rosa i José Espronceda es troben entre els romàntics més importants, els poemes dels quals s'inspiren en la lluita dels grecs i en l'adquisició del bé suprem de la llibertat.

La producció literària continuarà por molts de temps, fins al 1897, quan la nova confrontació grecoturca es tancà amb un malaurat final per als grecs, any en el qual el gran líric i polític espanyol Gaspar Núñez de Arce dedica a Grècia un dels seus millors poemes, titulat La Ultima lamentación de lord Byron. Al mateix temps que la poesia, també la prosa espanyola presenta obres que testimonien l'interès dels escriptor per Grècia. Entre els literats espanyols de sentiments filhel·lènics cal destacar Antoni Bergnes de las Casas, Lluís Segalà i Marcelino Menéndez Pelayo, entre molts d'altres.

L'aportació d'Espanya a la independència dels grecs no es limita emperò a l'àmbit literari. Després de l'aprovació de la primera Constitució Espanyola de 1812, el Congrés dels Diputats prengué la iniciativa d'oferir al Govern Provisional de Grècia un grup de tres-cents homes perquè fossin integrats, com deia el document enviat, "entre els dignes hereus dels guerrers de Leonidas". Encara que Grècia no acceptà aleshores oficialment l'oferta per no disgustar Anglaterra, que era la seva principal valedora. Rebé entre les files del seu exèrcit a títol personal molts d'espanyols que presentaven un excel·lent expedient militar i diplomàtic. Aquí ens detindrem solament en José García de Villalta, l'activitat diplomàtica del qual com a ministre plenipotenciari d'Espanya (títol amb el qual aleshores es denominava l'ambaixador) a Atenes, a més de cimentar i estrènyer les relacions grecoespanyoles, va jugar un paper de primer ordre en l'estabilització del nou estat grec fins al punt que quan morí se li reteren honors d'Estat, presidint el rei en persona la processió d'enterrament en la qual els ministres del govern sostenien les cintes que penjaven del fèretre.

Sens dubte l'aportació espanyola a la lluita per a l'alliberació de Grècia no pot comparar-se a la que oferiren altres grans potències de l'època, tant en homes com en armament. Pel que fa a la intervenció d'Espanya, però, el que té gran importància per al poble grec, qui sap apreciar els actes sorgits del cor, és el desinteresès de l'oferiment i de la demostració de solidaritat d'Espanya en la lluita cap un ideal comú de llibertat i d'implantació de les grans virtuts humanes. Com a mostra d'agraïment l'estrofa 23 de l'Himne Nacional de Grècia es refereix a la salutació d'Espanya a Grècia per la adquisició de la seva renovada llibertat:
Des del seu castell exclama,
com dient jo te salut,
sacsejant sa cabellera
de l'Espanya el gran lleó.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris