nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

En la falda dels principis

Mai els esdeveniments van transcórrer amb tanta celeritat, ni les idees caminaren amb tanta lentitud. La societat actual pateix les conseqüències d'una desigual cursa entre la cobdícia del poder econòmic, que viatja a la velocitat del falcó pelegrí en assetjar les preses, i el mandrós moviment polític que, a pas de tortuga, avança, en el millor dels casos, en direcció dels orígens per guarnir-se de la tempesta còsmica que les forces del mal han deslligat sobre el ramat universal. Però, no tots es retiren al bressol dels principis, alguns treuen el cap de sota la llarga capa negre del Darht Vader econòmic per lliurar una nova lluita de sabres de llum en el nou planeta Mustafar de la globalització.

Preguntar-se, per què?, per què?, sona a melodrama versió mourinhiana del clàssic de Boabdil. El perquè, arribat el cas, és el que menys importa. En el si matern de l'origen de les coses, la pregunta adient és molt més simple i transcendental. Per començar, diríem que a la galàxia de la república s'accedeix per servir a la república. La república entesa com l'imperi de la llei per a defensar els drets fonamentals i les llibertats civils del ciutadans. Per això, en l'anar i venir del viatge de l'exercici del poder, cal preguntar-se, únicament, si un ha servit a qui devia; és dir, a la república i a qui l'havia enviat a ella?

El gran avantatge de tornar els orígens, un cop transformats en principis, és que es reflecteixen, a diferència dels fantasmes, en el mirall. Un es pot veure, mirar-se a la cara i reflexionar sobre el que ha fet. I és que els principis no s'aprenen al llibre de catecisme; no s'hi han d'equivocar, es tenen o no es tenen, formen part dels sentits i dels sentiments. Per això quan un ha estat lluny, per causa del fragor de la batalla diària, i s'apropa de nou a ells, se sent reconfortat i tonificat, encara que l'estada, en el seu resguard maternal, sigui, per força, breu i lleugera d'equipatge.

Un cop reconfortat, la il·lusió del viatger serà major, encara que el camí sigui el mateix i igual de complicat que abans. No és dolent fer una pausa i tornar a començar. Tornar a començar per situar la política al lloc que li correspon, es a dir, per damunt de cobdícia de les corporacions i al servei dels ciutadans i la seva república. Seria irreal intentar esbrinar si primer és la política o primer és el ciutadà, ambdós són part del mateix. El resultat de la discussió seria l'enfrontament entre ells. La república, a diferencia de la religió, no s'entén sense el ciutadà (la religió no s'entén sense un Déu). No ens equivoquem, avui, per damunt de tot, la primera responsabilitat o tasca és, entre tots, retornar a la política, a l'acció col·lectiva, allò que se li ha tret durant regnat del neoliberalisme. Tornar el poder al seu just propietari.

Però no només d'economia viu l'home, a diari sorgeixen nous reptes, noves causes. A l'ombra de la debilitat del poder polític actual front el poder econòmic financer, que coneixem sota l'eufemisme del mercat, sorgeixen propostes perverses que s'alimenten del desassossec de la població, generat per les condicions vida que l'imposa el propi mercat. El creixement de moviments fonamentalistes i xenòfobs, parents de l'extrema dreta tradicional, en són un exemple clar. Una societat que ha viscut les experiències tràgiques del segle passat no es pot permetre tornar a caure amb els mateixos errors i que la intolerància condicioni la convivència. És urgent, per tant, també en aquest sentit, tornar als principis que inspiraren la república i la política.

El primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, en unes circumstàncies dramàtiques, ens ha donat un exemple clar del lloc on ha d'estar la política. Assenyalava, que la resposta, a l'atemptat d'Oslo i a la massacre de l'illa d'Utoya, era més democràcia. Sense cap dubte, la més generosa i més contundent de les respostes que es pot donar davant el fanatisme que inspirà l'autor de la tragèdia. Qui ha viscut directament els efectes de la intolerància ens posava en el camí correcta: la democràcia com a resultat de la convivència, a la qual no podem renunciar.

Era la resposta laica al fanatisme. Perquè, no totes les creences tenen la seva església. Però si totes les esglésies tenen la seva litúrgia; i, a la litúrgia d'alguna, ha faltat una adequada i profunda reflexió sobre el fonamentalisme religiós i les seves conseqüències. No serà per la manca d'experiència, ni coneixement del totalitarisme i la seva forma d'actuar. Com és sabut, al Cèsar el que és del Cèsar...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris