cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Commemoracions historicistes de tret desviat

Unes certes efemèrides de la història menorquina fan bullir aquests dies l'olla del panorama cultural, inclosa l'agenda d'espectacles públics d'allò més estivals. Ho fa amb la mateixa forrolla trepidant que la màquina econòmica dels nostres dies ens farceix carrers, carreteres, hotels i platges, botigues i cales, d'allaus de turistes divagant en calçons curts, amb la dermis salsida i un punt oliosa que us salta als ulls només de dar-los un esguard dissimuladíssim, bonibé involuntari.

S'estrevé ara l'entrecàs que les efemèrides a què al·ludesc estan relacionades amb el període històric més internacional, diguem-ne, del meu oblidat niell, sempre deixat en un punt molt arqueològic, si val l'expressió. Parl del segle XVIII, que va produir bons reguerons d'il·lustració i de racionalisme. Llavors, Menorca havia estat sota mirades de cobdícia per raons d'estratègia naval i d'embriacs colonials militaristes. Ara, de nou ho torna a ser per mor de l'anomenat "dret de vacances". I també pels massius deliris de sol i sorra solsticials que mantenen unida -ara sí, en un autèntic objectiu comunitari- l'Europa democràtica entera. La resta -allò de directives, moneda única, lliure circulació de capitals i treballadors, etcètera-, no arriba ni a la trista categoria de falòrnia volàtil, un vulgar foc d'encenalls.

És així com, d'ençà d'unes setmanes, hem vist desfilar -dit ara literalment- regiments de casaques vermelles (purs exèrcits hannoverians més tost provectes però colrats) que han recordat al ciutadà que som en el tricentenari de la construcció de l'hospital anglès de l'illa de Rei, al port de Maó (1711), el primer establiment de sang modern dels annals sanitaris menorquins. D'una l'altra banda, les autoritats municipals de Sant Lluís estan desplegant un programa agosarat, molt singular, commemoratiu del 250è aniversari de la fundació francesa de la vila. Per tant, una certa Menorca de doble carés britànic i francès passeja amb aires historicistes per les places públiques -i, de retop, pel paper premsa. Hi propaguen el record que fórem, ara colònia del tron de Sant Jordi, ara de la grandeur dels reis lluïsos, aquells de la pomposa dinastia dels Borbó. I tot plegat, s'entremescla ara amb els cairats dels anglesos que badoquen amb cara de turistes d'ací i d'allà, més aviat desats de tota participació en la festa, i indiferents al pols insular.

Sí, les evocacions oficials ens transporten a un temps en què romanguérem estalvis (per pura xamba dels deus de la guerra) dels decrets de Nova Planta que feren del regne espanyol una folla unitat unilingüe i unicultural. En braços estrangers -és, ara, una manera gramatical d'expressar-me!-, els menorquins, entretant, fórem afavorits per un "laissez faire, laissez passer", per dir-ho amb una expressió encunyada a França, justament en el XVIII, per Vincent de Gournay. I va ser d'aquesta sort que Menorca continuà essent la Menorca primigènia coralment i substancial. Vull dir, allò que avui cal que entenguem amb el mot primigeni: la de sediments catalans, amb drets institucionals de govern propi, de llengua distinta de la de la Corona hispànica i, en definitiva, aquella que actuava amb prou autonomia i personalitat sense gaires punts de connexió social i jurídica -en definitiva, de reialme- amb el món de l'àrea castellana.

I açò no obstant, em fa el subtil efecte que aquestes commemoracions sobre la Menorca de la internacionalitat setcentista que avui campa per l'illa, hi són "amanides" amb una estranya vinagreta d'espanyolitat inadequada -per no titllar-la de grollera, escolada i baldera pel que fa al veritable demble de la qüestió històrica, stricto sensu. És com si hom volgués exhumar-hi el criteri implícit que, havent estat "sempre" espanyols i d'Espanya, ara ens travessa el gust de recordar l'exotisme d'un segle de molta sobirania inestable i mudadissa que, tanmateix, no ens destruí el bessó de la nostra condició espanyola pretesament anterior als atzars. Idò bé: si jo no tenc errat el tret de la meva coneixença de la història nuclear de Menorca, hauré de replicar emfàtic i ferm: "No és açò, senyors, no és açò". Perquè, si alguna idea, per mi, és diàfana al capdamunt, és que el XVIII ens ensenya que, a banda les disputes de sobirania, Menorca no va deixar de ser ella mateixa, íntegrament i plenament, en tots els ordres de la vida pública i privada.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per petrònia torrevila, fa mes de 9 anys

Em fa pensar i no poc, tota la detallada explicació que aquest periodista ens ofereix aquesta setmana, tota la informació subliminar que ens vol fer arribar i de la que vol deixar, palesament, constància. Espanya, França, Anglaterra, tanmateix, però, com molt bé diu ell, Menorca resisteix les embranzides d'una i altres, ferma a les seves conviccions menorquines. Tot açò, gràcies a aquests historiadors, periodistes, estudiosos, (grans desconeguts per la majoria dels mortals menorquins de cultura pobra, com la meva) que, des de l'ombra, sense massa estridències, sense que sigui reconeguda, en moltes ocasions la seva tasca, aporten. recorden, ressusciten i mantenen viva la Menorca primigènia fins els nostres dies.
Agraït que ho facin per jo, sense demanar-me res a bescanvi, tot i que n'estic convençut de no tenir res que pugues, mínimament, tenir la vàlua del que ells fan.

Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris