algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
20°

Qui guanya més: en Miquel Barceló o en Rafel Nadal?

La pregunta, tan mallorquina, es féu en el sopar dels Cellers de Can Majoral d'Algaida, un dels clàssics sopars multitudinaris de l'estiu de Mallorca. Amb tasts de Giró blanc, un vi elegant, aromàtic, fresc, que juntament amb la Gorgollassa seran varietats estel·lars, ara que ja no són "vins prohibits". Coques i menjars casolans, amb taules especials per a celíacs i vegetarians. Enguany en Toni Gomila damunt un palé alçat, disfressat de Baco, ens féu el discurs del Teatre i el Vi. Davall la túnica de déu li penjava un semaler espectacular que espantava; tot mesclat, l'estiu, el vi, el Pla, ens fa abandonar per uns moments el vessant de kumbaiàs, els nostres mals de capçalera, el còlon irritable... Ja sabem que no hi ha vida perdurable, però les muntanyes de Mallorca són les més altes del món.

Un convidat demana si deu guanyar més el pintor o el tennista, vist el fet de la subhasta recent d'una plaça de toros (Faena de Muleta): 4,4 milions d'euros per 1,96 per 1,20 cm de pintura. Preu de sortida: 1,7. Barceló és l'artista pintor de l'Estat espanyol, viu, més cotitzat, n'Antoñito López amb 1,2 milions li va molt enrere ferm. Ningú de la rotllada no es va posar d'acord, "la publicitat d'en Nadal li deu suposar unes entrades enormes", "també és ver que en Miquel pintà aquest quadre l'any 1990 amb una vintena més de semblants, feis els comptes, i les subhastes són un instrument contundent".

"El que és cert és que definir l'art per la seva estètica en aquest món bigarrat és desconcertant. Entendre l'art d'avui implica acceptar les relacions entre els artistes, el públic, els museus, els mitjans de comunicació, les xarxes transnacionals, les fires, els marxants, les revistes d'art... Com es pot definir art i creativitat sense aquests elements pertorbadors?". Una dona misteriosa, vestida de blanc, mitja edat, s'acosta i ens recita, en veu fluixa: "Que no existeix la història de l'art contemporani? Simbolisme, postimpressionisme, fauvisme, cubisme, futurisme, Die Brücke, dada, purisme, constructivisme, expressionisme, surrealisme, naïf, abstracció, art brut, cinètic, pop art, minimalisme, conceptual, povera, hiperrealisme, trans-avantguarda, net-art..."

"Res...", diu el més entès, de Sineu, "l'art modern és un circ, i sinó mirau les fires o les biennals que parlen de creativitat, compromís, solidaritat, sostenibilitat i no són més que una xarxa de patrons que paguen, aerolínies, bancs, estratègies de màrqueting polític estatal o autonòmic, que tenen comprats els crítics, tant els cínics i oportunistes com els idealistes, absolutament estèrils". Un marxista indignat amolla: "Una biennal artística és un correlat utòpic de la globalitat neoliberal". Però la pregunta continuava enlaire, el rànquing de ganàncies d'en Barceló i en Nadal quedava sense dilucidar. Una morena amb un vestit amb un xap fins a la guixa treu a discussió el punt de la revaloració de l'obra d'en Miquel i les crítiques que s'havien fet -deia ella- a Sa Nostra i a la UIB quan havien comprat obra seva, "bé, idò vendrem el quadre, va dir un dels seus dirigents: ens en donen tres vegades més del que n'havíem pagat". En Pere Cuculla recorda Sa Pleta Freda, una de les seves primeres exposicions grans, o les caixetes al Bar Es Pou Bo, propietat d'en Picornell i en Frontera... "La revalorització de Barceló eclipsa les possibles crítiques als emoluments cobrats per la capella de la Seu o la cúpula de la Unesco", conclou la del xap.
Es torna a acostar la dona de blanc, supòs que sadolla de Giró i Gorgollassa de Can Majoral: "Puvis de Chavannes, Seurat, Gauguin, Van Gogh, Cézanne, Picasso, Matisse, Derain, Braque, Mondrian, Munch, Delaunay, Kandinsky, Klee, Chirico, Sironi, Carrá, Malevitx, Picabia, Léger, Groz, Ernst, Magritte, Miró, Dalí, Hopper, Rivera, Vieira da Silva, Vedova, Dubuffet, Rothko, de Kooning, Pollock, Fontana, Manzoni, Bacon, Freud, Giacometti, Vasarely, Soto, Johns, Rauschenberg, Blake, Hamilton, Morris Louis, Sam Francis, Lichtenstein, Warhol, Segal, Kein, Raysse, Colombo, Beuys, Mardem, Stella, Baldessari, Kounellis, Monory, Katz, Hauson, Estes, López, Polke, Ricter, Baselitz, Kiefer, Clemente, Dumas, Tatah, Knoebel, Federle...".

Un galerista forà sentencia: "El mercat de l'art canvia constantment i la reputació d'un artista també, i el valor de la seva obra es pot veure afectat per l'estat o la grandària, però sobretot pel fet que sigui recognoscible, pel que en diuen els americans el "Wall Power", el poder de la paret, que quan entri algú a ca teva digui: "Cony! Això és un Barceló!" o "Això és un Warhol!", dos artistes que van rompent les seves cotitzacions per amunt. Warhol és una marca prèmium, 38,4 milions de dòlars per un autoretrat! Això és wall power! En canvi, fa poc, Paràbola de Francesco Clemente (del grupet de J. Schnabel, Keit Haring, J. M. Basquiat) només va arribar a un terç del valor estimat". "Comentaris negatius de l'artista, si no ha fet cap gran exposició, si les col·leccions famoses no tenen obra seva... El preu sens dubte el marquen les subhastes, més que els galeristes amb els seus clients". Un de Felanitx aclareix: "De totes les maneres com demostren Progrebin i Flynn, l'art contemporani és una inversió més segura que la borsa, en general, no de tots els artistes. Invertir en Barceló és una bona inversió vista la progressió meteòrica del mallorquí, que a la llarga guanyarà, i farà guanyar més ell que en Rafalet Nadal. Vet ací la diferència". Entre els que discutíem no hi havia ningú de Manacor.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Rafel, fa mes de 9 anys

TOFOL, VAs equivocat el pintor viu més cotitzat és Lucien Freud, amb obres que s'han venudes a més de trenta milions d'euros!!!

Valoració:1menosmas
Per Tòfol (l'autèntic), fa mes de 9 anys

És aquesta una disputa estèril. Mai trobarem la solució per la mateixa natura del dos implicats: un felanitxer i un manacorí.

Sense personificar, així generalitzant, un manacorí mirarà de fer "enginyeria financera" a la declaració de l'IRPF perquè li surti a tornar (o pagar poquet) mentre que un felanitxer consentirà inflar la base imposable per bravejar de que guanya molt. Ambdós casos estaran viciats pel gentilici dels declarants.

I ja mig sortint de tema, no sé si en "Tòfol - postís" és de Felanitx o de Manacor. Per un costat "flameteja" com un felanitxer i per l'altre m'ha fotut el nom, cosa més pròpia de manacorers.

Salut i bon cap de setmana!

Valoració:3menosmas
Per Tòfol, fa mes de 9 anys

Dues coses:

1.- La notícia no es va escampar bé. Barceló és el pintor viu més cotitzat de la història! No "el pintor espanyol" més cotitzat. N'hi ha de més cotitzat que ell però tots són morts i la cotització dels grans pintors sempre va a l'alça.Si algú compra obra seva és un valor segur. Molt més segur que els bons de l'estat.

2- Nadal és un esportista i, com a tal, serà efímer. 10 anys de guanyar molt i prou. Segur que aquests anys pot guanyar més que Barceló, però Barceló té vida infinita. Com Goya o Picasso. Són dimensions incomparables. Allò que és una vergonya és que a Nadal li paguem tots per fer-nos d'ambaixador i a Barceló, que és el millor ambaixador, no només no se li pagui, sinó que se li retregui que cobra massa.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris