muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
16°

La mort d'un simi (1928)

"Aquesta és la història del pobre Jack, el famós gorila del zoo, fins aleshores l'únic presoner de la seva tribu, portat al país sense sol dels seus enemics. Tot i això, em donava la seva mà plena de durícies tan prompte em veia. Li agradava que jo li acaronàs el llom i haguera romàs assegut totalment immòbil durant molts minuts agafant-me la mar sense res dir. Sovint em mirava la palma amb molta atenció, com si sabés quelcom de quiromància, doblegant-me els dits un rere l'altre, com per veure'n el funcionament de les articulacions. Deixava caure després la meva mà i em mirava amb igual atenció, i això amb una mena de somriure, com dient que no veia gran diferència entre les dues: tenia tota la raó. La major part del temps se'l passava arraconat, quiet, jugant amb una palla; poques vegades feia servir la gronxadora.

Dormia sobre un llit baix format per una catifa de bambú, però solia aixecar-se de bon matí. Mai no el vaig veure enllitat fins al dia que es va posar malalt. Solia beure de molt bon grat la llet de la seva tassa i també el cafè amb molt de sucre del desdejuni. La nostra amistat va durar fins al dia del seu òbit. El seu color es va fer més grisenc, les seves galtes més xuclades i els ulls més enfonsats. S'aprimava mentre esdevenia més inquiet i nerviós i se li manifestà una tossina eixuta i sinistra. Li vaig prendre algunes vegades la temperatura, però havia d'anar molt alerta perquè, com els nins petits, trencava fàcilment el termòmetre per veure què diantre tenia a dins. Ja estava molt malament un matí i, tot d'una que em va sentir arribar, va treure la mà del llit i agafà la meva. Jo no el volia decebre i vaig restar molta estona vora d'ell, la seva mà dins la meva, escoltant el seu alè irregular i feixuc, i també el soroll ofegat de la seva gargamella.

Després, va tenir un agut accés de tossina que li mogué tot el cos. Es va asseure i s'endugué les mans al cap en un dolorós gest de desesperació, com preguntant-me el que li passava. I se li havia transformat l'expressió de la cara, tot abandonant la màscara d'animal per convertir-se en un ésser humà que es moria. La seva agonia fou terrible. Morí a poc a poc, ofegant-se, mentre m'estrenyia la mà i després l'anava afluixant. I després? Què ha estat del meu amic? El seu cos anà a l'Institut Anatòmic i el seu esquelet, amb el gran crani, es troba en el Museu Depuytren. Però... És això tot?". I qui ho entén? Ho contava Axel Munthe a la seva Història de Sant Michele i qui coneix la vida i obra d'Axel Munthe sap el que les paraules humanitat i humanitari signifiquen. Si els animals han estat posats sobre el món per tal de provar els nostres sentiments, estam perduts. És clar que jugam amb l'absurd que manté un món totalment cruel. Però és que la injustícia també ens posa a prova. El pobre Jack havia aconseguit d'entendre el llenguatge sentimental de les mans i, com ens explica Munthe, això el feia home. Una victòria per a Darwin. O no?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Andreu, fa mes de 9 anys

Moltes gràcies Miquel pels teus articles. Endavant les atxes!

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris