nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
12°

Límits de llibertat

El lector perdonarà el possible poc rigor i esquematisme del present article. I és que pretenc amb aquest escrit ordenar tota una sèrie d'idees i de conceptes que tenc la sensació que la societat sembla haver oblidat quan són cabdals per al nostre sistema i per a la nostra convivència.

Fins al segle XVIII, pam endavant pam endarrere, el nostre món s'organitzava amb uns senyors que tenien un poder absolut i uns individus que eren considerats serfs, no ciutadans. El poder feia el que volia i els serfs eren uns desgraciats que s'havien de resignar a l'arbitrarietat. L'estat modern consisteix, entre d'altres coses, en un canvi radical d'aquesta situació. Així, es proclamen i es reconeixen a totes les persones una sèrie de drets fonamentals i llibertats públiques. Aquests drets i llibertats, en definitiva, neixen i es codifiquen com un límit al poder, són bàsicament límits al poder. Tenc, per exemple, dret a manifestar-me i el poder no em pot castigar o limitar la meva llibertat per l'exercici d'aquest dret, al contrari, ha de vetllar perquè el pugui exercir amb plenitud sempre que compleixi una sèrie de regles, regles però que, en cas cas, no poden difuminar el contingut essencial del dret concret. Pel nostre sistema els drets fonamentals i les llibertats públiques són la seva columna vertebral.

I posar límits al poder, un dels objectius bàsics. No n'hi ha prou amb la columna vertebral, necessitam, a més a més, dividir el poder, separar el poder en diferents compartiments, fent que cada poder controli i limiti l'altre, d'aquí la teoria de la separació dels poders: executiu, legislatiu i judicial. És un poc la teoria de qui controla el controlador; el sistema ha de tenir tants de pesos i contrapesos que faci que tothom s'ajusti a la seva funció sense cap excés. Si a això li afegim el quart poder, és a dir, la premsa, tenim un poc el disseny d'aquests pesos i contrapesos.

L'estat modern consisteix també en el monopoli de l'ús de la força, és a dir, el dret de castigar està en mans d'una única instància absolutament organitzada. El sistema ha de tenir mecanismes de tancament si algú, sigui un individu privat o un responsable públic, incompleix les normes de convivència, vulnera els drets i llibertats, aleshores, la societat ha de reaccionar a través de la seva capacitat de castigar. Una capacitat que s'ha de subjectar a tota una sèrie de procediments i requisits per garantir que el possible resultat de limitació de llibertat (detenció, presó...) sigui clarament imprescindible perquè estam deixant sense efecte la llibertat d'una persona que és una cosa quasi sagrada. Així, la presó després d'una sentència ferma és fruit de tot un procés envoltat de garanties com la tutela judicial, el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei, l'assistència lletrada, el dret a ser informat de l'acusació, el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa..., en canvi, la detenció preventiva és un mecanisme mancat de moltíssimes d'aquestes garanties i que ha de respectar drets tan bàsics com la presumpció d'innocència i, per tant, només s'hauria d'adoptar en casos d'extrema necessitat perquè si es relaxa la seva adopció, aleshores, posarem els fonaments perquè es pugui retornar a allò que passava abans del segle XVIII o en règims que tothom diu rebutjar. Quan fa la impressió que es deté la gent per pressionar la seva declaració, aleshores tenim un símptoma preocupant de possible excés del poder i de possible vulneració injustificada d'un dret essencial com és la llibertat. I quan la premsa, en lloc de ser crítica amb l'actuació del poder, sembla que doni fua a determinats comportaments sense analitzar el rigor exigible. Quan passen aquests fenòmens ens hauríem de començar a preocupar perquè el sistema pot tenir aluminosi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris