algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 13°
13°

Un monjo budista (1963)

"El silenci era profund. La atmosfera, concentrada, intensa. De tant en tant s'escoltava una remor quasi inaudible que torbava només un instant la quietud absoluta de la Biblioteca. Vaig contemplar, al meu entorn, la llarga filera de figures immòbils, embolicades en els seus hàbits, assegudes en terra en actitud rígida. Eren homes abstrets en fondes meditacions, concentrats en els esdeveniments del món exterior, és a dir, més interessats en aquest món exterior que en el nostre propi món. Els meus ulls ho observaven tot acuradament, recorrent, l'una rere l'altra, aquelles figures augustes. Aquí, un superior procedent d'un districte llunyà. Allà un lama vestit pobrement, humilment, que havia descendit de les muntanyes. Inconscient, vaig decantar una de les taules per aconseguir més espai. El silenci pesava com si fos una cosa viva. Semblava impossible que un grup tan nombrós d'homes es pogués mantenir tan silenciós.

Però el silenci fou torbat sobtadament. Em vaig voler aixecar i algú caigué devora meu. Era un dels servents de la Biblioteca. Havia rodat per terra. Els gruixuts llibres, amb les seves cobertes de fusta, caigueren damunt d'ell, tot fent un renou estrepitós... Entrà a la sala amb la seva preciosa càrrega i va xocar amb la taula que jo havia canviat de lloc i amb una altura que només era de divuit polsades. Els monjos, sol·lícits, s'apressaren a recollir els llibres, espolsant-ne les cobertes. Al Tibet, els llibres són objecte de veneració perquè constitueixen un dipòsit de coneixements. Mai no són maltractats ni manejats amb irreverència. Per això els monjos s'ocupaven abans d'ells que de l'home que havia caigut. Vaig decantar la taula i allò fou com un miracle. Ningú no va pensar que jo era el culpable de tot. El bibliotecari, atordit, es gratava el cap per descobrir la raó de la seva caiguda. Com que jo no estava prop d'ell era impossible que s'hagués topat amb mi.

Sortí novament del recinte sacsejant el cap, visiblement sorprès..." Ho explica en el seu llibre The cave of the ancients l'autor tibetà Lobsang Rampa, i ens transllada el món de Lhassa, la capital d'aquella mena d'Estat teocràtic sota el Dalai Lama. Avui és una regió autònoma sota dominació xinesa, encara que no hi manquen moviments independentistes. Rampa ha sabut posar al davant dels ulls occidentals com viuen, pensen i es mantenen fidels a les seves creences tots aquells monjos de túnica groga i cap pelat, model de filosofies espirituals que volen donar sentit a tots els contrasentits de la nostra existència. La vella Biblioteca, amb segles de saviesa i polsim daurat, oberta als estudiosos, ens dóna una sana lliçó de respecte envers els llibres, de la mateixa manera que es respecta tot allò que és viu en la natura i els elements. Els infants i els vells, els dos extrems de la vida, són observats amb tota la cura que la noblesa inspira. Lobsang Rampa.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Capó, fa mes de 9 anys

Sembla ser que Lobsang Rampa era el pseudònim d'un anglès que mai va anar al Tibet.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris