algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Enrenous i blancúria al meu niell

Un matí d'aquests, acabat de llevar per la piuladissa frenètica de les orenetes, vaig observar-ho amb molta delectació. El dia just havia trencat clarors d'alba calma per llevant. No daven les sis encara. L'assossec matinal era suau, fresc, enganyosament encalmat: i ho dic així perquè, de sobte, en tombar les vuit, el carés real d'un dia qualsevol d'estiu es torna una agitació ambiental en grau d'esclat absolut -i deix de banda l'agitació mecànica produïda per l'ésser humà, que té un altra raó de ser i una altra etiologia, diríem, que requereix una anàlisi psiquiàtrica que jo, aquí, no podria escatir amb cap resultat plausible -ni tan sols mediocre.

Idò, ben segur que deu ser la vostra mateixa experiència personal: tan bon punt havem tancat les festes de Sant Joan, i, per tant, quan l'estiu ja vessa a pler damunt nosaltres, l'illa de Menorca esdevé un lloc atapeït de xivarri boscà intensíssim -diria que pertinaç, un pèl febrós. Dos trets vigorosos, de sobte, dominen l'atmosfera general del meu niell com no els notau pas a l'hivern. Primer, hi ha la sequedat paisatgística galopant a tot arreu, amb una faiçó de rostoll innegable molt esgrogueït. I segon, hi ha la fressa embogida, infatigable, tossuda, de la ingent volior d'insectes tocats d'ubiqüitat d'ací, d'allà; tota casta de cigales, abelles, pugons, papallones, mosquits, vespes i, a l'engròs, la clàssica caterva d'himenòpters i hemípters en legió fabulosa. El meu petit país, a l'estiu, es transforma en una terra que us eixorda; d'enrenous constants, un bon punt folles, incansables, obsessives. Per mi, interminables i psiquiàtriques.

Per si sola, la natura es basta per treure'ns de la mudesa tombal en què dorm l'illa durant els mesos de fred llarg i humit. Però, com és tan sabut, resulta que, endemés, s'hi agrega l'home estival, que, amb el seu comportament, hi multiplica la insània sonora per mil, per deu mil, per un milió, fins fer petar un qualsevol límit tolerable de decibels. En realitat, hi perceb un cert paral·lelisme entre l'alta producció de renous que hi desplega la natura en el curs del seu programa atàvic, misteriós, de fer prosperar les espècies i la que hi aporta l'ésser humà. Les persones -i més encara les persones en estat de vacances, que és una mena de cofoisme pagat pel sistema, malgrat la crisi- aspiren a fer-se notar hiperbòlicament. No pensen en altra dèria que cridar l'atenció a boca plena, talment com els hemípters més perfectes quan s'afanyen a fregar els èlitres per al festeig de la femella en zel. Em deman si serà per aquesta rara causa -vull dir zoològica- que, a Menorca, se'ns acaramullen les cridòries de dia i de nit tot el juliol i tot l'agost.

De nits, per acció dels bevedors de cervesa i d'alcohol i dels balladors estrafolaris de discoteca. I de dia, per mor dels conductors que esbudellen motos i cotxos per carrers i carreteres. O dels banyistes que fan la bomba a les piscines i ran de mar. Tan de bo, però, que la Menorca química que estim no s'esgota en aquests trets físics, diguem-ne, de mera expressió auditiva. De Menorca, en realitat, podríem ordir un enfilall de qualificatius sonors però harmònics: illa de vegetació torçada, illa salabrosa, rasa, sembrada de pedra i orejada de tramuntanes fins a l'extenuació pulmonar. I, encara, és també, pigadament, una illa de blancúria que fereix les pupil·les -a l'estiu sobretot. A vista d'ocell, la cartografia insular ressalta, de fit a fit, pels nuclis blanquíssims -les pigues- que hi posen les poblacions serenes. Parl, ben entès, dels onze pobles històrics, ja que n'excloesc ara l'urbanisme trepidant de cartró pedra sobre les cobejades platges, bastit a tot drap, de mal gust i escenogràfic; i, per açò mateix, un urbanisme obcecat pel negoci turístic que fa rutllar -afirmen-la jeia econòmica. Menorca impressiona als ulls per la plàstica blanca -intensa i enlluernadora- de l'arquitectura que hi ha secularment aixecat. El fenomen, en concret, us envaeix així que hi posau peu a terra per l'efecte lluminós, una mica de vilatge grec ancestral que vol defensar-se de la insolació mediterrània que hi regalima. Navegam ara mateix, idò, dins els camarots d'una Menorca de blancúria agitada pels sorolls inextricables. No hi podem fer res, excepte claudicar el cap i esperar les darreries de setembre.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jaume, fa mes de 9 anys

L'autor "perceb un cert paralelisme entre l'alta producció de renous que hi desplega la natura en el curs del seu programa atàvic, misteriós, de fer prosperar les especies i la que hi aporta l'ésser humà".
El mestre de ceremonial i president dels tècnics de protocol de les Illes Balears no és optimista davant dels fets de renou estivenc. Malgrat ell, historiador d'ofici i animador de pràxis socials per a la millora de la convivència, en reconeix que"no hi podem fer res, excepte claudicar el cap i esperar les darreries de setembre". Mestre Limón, no, avui no podria fer-vos costat. Em de lluitar per fer la nostra terra escenari de respecte. No hi trobareu res com una tertùlia a mitja veu, farcida d'un àlit de misteri, on les disputes no es senten ni d'aprop i que els silencis podrien taller-se amb una ganiveta.

Valoració:0menosmas
Per petrònia torrevila, fa mes de 9 anys

Les enrenous, els sorolls, les olors, els colors, els gusts, les textures, tot el que ens permeten percebre els nostres sentits, queda enregistrat a qualque indret dels nostre cervell. Els sentits, les nostres percepcions, acaben per omplir la buidor de les paraules.
Tot aquest equipatge, acuradament plegat dins un calaix del meu cervell, s'esdevé com un bell tresor, guardat de jo per a jo, com a l'essència del que he viscut o, perquè no, del que hagués volgut viure.
Les eixordadores cigales podem portar-me a migdies d'estiu calitjosos entre pins d'ombra calenta. L'olor d'un perfum pot situar-me al costat d'algú que està molt lluny de mi. I escoltant molt bé el meu cos, puc recuperar el tacte d'alguna mà estimada.
Per tot això, som contrabandista del meus pensaments mentre no es descobreixi un detector pel secrets del cor (com diu Llach).
Mireu on m'han dut la piuladissa de les orenetes, l'agitació mecànica de l'ésser humà, el xivarri boscà, la sequedat paisatgística, la blancúria de l'illa de Menorca...!

Valoració:8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris