algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 15°
16°

Amb M de memòria

Televisió de Mallorca com a projecte públic, tal com s'ha entès durant els darrers quatre anys, ha finalitzat el seu recorregut. Predisposats a relacionar mitjans de comunicació amb soroll, sectarisme i manipulació, potser no acabam de ponderar el que ha significat aquest projecte de comunicació. No he visitat Televisió de Mallorca, ni m'he relacionat amb els seus responsables, ni he participat en cap projecte vinculat amb aquest mitjà durant els darrers quatre anys. No devem cap favor ni cap copet a l'esquena a ningú, però entenem que convé arxivar bé aquesta experiència en el memorial col·lectiu, segur que en un futur no molt llunyà aquesta experiència serà recordada i analitzada, i segurament considerada en el compte global de resultats. [M] ja és una icona, un projecte de prestigi que els déus de l'ambició audiovisual van condemnar ara fa quatre anys.

La guerra ideològica, el combat simbòlic i el bombardeig contra les posicions de resistència han caracteritzat les primeres accions estratègiques i bèl·liques dels responsables actuals de les institucions públiques de les Balears. Hi ha signes, tanmateix, que demostren que la història és imparable i que el PP no podrà governar únicament per als seus votants, ni per als sectors més radicals que li donen suport. La preestrena de Llànties de foc, justament aquests dies en què el país fa olor de terra cremada, és una senya dels valors profunds que han inspirat el país, i de la solidesa d'algunes trajectòries de mallorquins singulars, la tenacitat i la projecció dels quals inspira la resistència i la presa de decisions valentes per part d'aquells que han de vigilar les polítiques d'aquesta legislatura triomfal. El passat 29 d'agost de 2010 publicàrem un article sobre Raimon Panikkar, amb motiu del seu traspàs. Un lector atent i savi -que acostuma a participar sovint i a fer anotacions als articles de dB- ja ens advertia que Panikkar havia estat un personatge singular, però la seva trajectòria no va ser inigualable, i era perfectament comparable a Joan Mascaró (1897-1987).

Joan Mascaró s'inspirà en la mística i la poesia, però sobretot en la ciència i l'estudi. Des del punt de vista de les noves polítiques comptables, lamentablement no hi figura el capital humà ni cultural, singularment si du llinatges mallorquins i han transcendit l'àmbit més casolà i no figuren en els inventaris de la cultura populista. El documental dedicat a Mascaró Fornés m'ha recordat una altra fita que gairebé tampoc no arribà a temps, el 2003 en una conjuntura també de desfeta. Em referesc a Francesc de Borja Moll a La paraula que foradà la roca. Moll i Mascaró apareixen lligats al sector audiovisual i de les indústries culturals i no hi fan part d'una manera convencional, sinó com a paradigma de la memòria de temps particularment difícils. Ara el corn crida novament a la batalla, a una guerra intel·ligent, una confrontació en la qual convé recordar i treure conclusions a partir dels signes i la memòria que persisteix. Lluís Bassat, en parlar de la memòria, cita una frase representativa de l'escriptor francès Vauvenargues: "Un beneit potser té bona memòria i està ple de pensaments i de dades, però és incapaç de treure conclusions". A la [M] -de memòria- la mataran, però no morirà.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris