cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
11°

La caputxa de Savonarola

Ni els experts són capaços de trobar una recepta per sortir de la crisi, però és de suposar que, després d'anys de nou-riquisme inconscient, una mica d'austeritat no ens farà cap mal. Conscients que ja no s'hi val a seguir badant, no són pocs els polítics que, amb més o menys bona fe, intenten fer veure a la ciutadania que és hora d'estrènyer-se el cinturó.

Contra aquestes polítiques, de moment només s'hi han posicionat, d'una banda, els capitalistes més ofuscats, convençuts que només mantenint el ritme dels darrers temps la maquinària pot seguir endavant, i de l'altra, els progres de manual, que deuen pensar que tot és gratis o que l'estat del benestar pot greixar-se només augmentant els impostos als més rics. La qüestió és que, a mesura que la gent assumeixi que les retallades són en bona mesura necessàries, hi ha el perill que unes determinades esferes de la societat notin el temporal més que unes altres. La cultura té tots els números per convertir-se en l'ase dels cops.
Entenguem-nos: naturalment que, si es retalla en sanitat, també s'ha de retallar en cultura. Hi ha el perill, però, que la gent més desinformada, cínica o literal pensi que, per salvar tants mobles com sigui possible en tot el que fa referència a la salut, vulgui escanyar al màxim la cultura, considerant-la un luxe prescindible perquè només en viuen uns pocs intel·lectuals i artistes aprofitats.

Es miri per on es miri, la cultura és molt més que un luxe: és una de les portes d'entrada al futur més prometedores i més amples de què disposam els humans. Per entendre-ho, basta fer un cop d'ull a la història, plena d'episodis en què la consideració de la cultura com a luxe innecessari ha estat el preludi de situacions infames.

Florència, a finals del segle XV. El Renaixement viu el seu màxim apogeu. Els Mèdici, intrigants i astuts, d'una generositat només comparable a la seva implacabilitat, fa dècades que exerceixen de prínceps de la nova època i que fan que, arreu de la ciutat, s'alcin esglésies i palaus, llueixin frescos i pintures, s'exhibeixin poderoses estàtues, torres robustes i esplèndides façanes. Tot, o gairebé, ha estat construït, pintat i/o esculpit d'acord amb les idees i l'actitud del nou estil. En un segle i escaig, Florència ha deixat de ser una ciutat per convertir-se en la clau que obre la porta d'un temps inèdit. Un temps que afirma que l'home és el centre del món i que el món és intel·ligible i molt bell.

Amb la mort de Lorenzo di Mèdici (1492), però, un frare dominic pren el poder de la ciutat. És Girolamo de Savonarola, lleig, sever i fanàtic, que espanta els florentins amb els seus sermons tremendistes i les seves processons d'autoflagel·lats. El frare diu que durant massa anys la ciutat ha viscut lliurada a la felicitat i al luxe, al sensualisme de la creativitat, i que Déu és a punt de castigar-la. Per purificar la ciutat, per convertir-la en la "Nuova Gerusalemme", munta una foguera de les vanitats a la Piazza della Signoria. S'hi cremen llibres, miralls, robes fines, instruments musicals... I obres, entre altres, de Botticelli i de Miquel Àngel. Poc després, serà el propi Savonarola qui, condemnat pel Papa Borja, cremarà a la foguera. Però el mal ja estava fet: Florència havia començat a perdre el ritme de la modernitat que ella mateixa havia posat en marxa...

Al Museo di San Marco, antic convent dominic, un dels més impressionants de la ciutat gràcies als frescos perfectes de Fra Angelico, s'hi exhibeixen algunes relíquies de Savonarola: un cilici, etc. El més impactant, però, és la seva caputxa, negríssima i aspre, guardada dins una vitrina. El futur d'un país que renega de l'art i de la cultura pinta igual de fosc i d'ominós que la caputxa d'aquell horrible frare.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris