algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
19°

Un home que va de fort i dur

És una constant en la història espanyola. Quan el líder indiscutible fa figa i se l'ha de posar a un costat, el relleu és sovint un ca de bou reconvertit en salvador. Això passa en dictadura i en democràcia. El 1973, ETA matà el president del Govern, Carrero Blanco. El substituí el director general de Seguretat, Carlos Arias Navarro, un puny de ferro amb imatge d'inflexible; el 1981, Adolfo Suárez abandonà el poder. El substituí Leopoldo Calvo Sotelo, un altre seriós amb fama de dur i fort. Derrotat Felipe González, el 1996, el següent candidat va ser Joaquín Almunia, un altre de la corda dels impassibles, amb fama de perfecte. Ara, el torn és per a José Alfredo, un altre que ho fa tot bé, que no s'equivoca mai, que sempre té la resposta precisa i que se sap mostrar implacable amb els adversaris. Un general en potència decidit a salvar la nau socialista, després que ZP hagi perdut l'eima, l'olla i hagi duit l'Estat a les portes de la ruïna. La tasca d'Alfredo és apel·lar als seus, refer les trencades files socialistes després del ridícul de maig i intentar, com a mínim, de perdre amb dignitat i, com a màxim, d'aconseguir que el PP no tregui majoria absoluta, a més de cercar després pactes amb els nacionalistes. Ho té complicadíssim, però no té cap més opció que lluitar a la desesperada.

Tal com està la situació, és pràcticament segur que les eleccions s'avançaran a la pròxima tardor. Una bicefàlia Alfredo-ZP fins a març seria insuportable per a tothom. A més, a Rubalcaba li convé més la tardor, després d'un estiu en què hi haurà una certa recuperació econòmica. El març, després d'una dura estació freda, la cosa podria ser molt més difícil per al PSOE. Així que els esdeveniments es precipitaran aquest estiu.

El problema és que Rubalcaba no és precisament una verge de Fàtima de la política. Du quaranta anys d'activitat. Començà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) durant el franquisme, la mateixa formació anarquista en què lluitava Salvador Puig Antich. Quan la propaganda de Franco descobria les cares de Bélmez i idiotizava la gent, José A. Pérez era H, el nom en clau que tenia dins l'organització i que es caracteritzava perquè volia militants i grups autònoms amb iniciativa pròpia en la lluita contra la dictadura. Rubalcaba era fill de militar de l'Exèrcit de l'Aire que havia accedit a una feina d'elit a la companyia Iberia, l'aleshores joia de la corona del Règim. Per això fins i tot avui encara n'hi ha que el qualifiquen de pijo d'esquerres.

Després, Rubalcaba s'ha caracteritzat per ser un important col·laborador directe de Felipe González (que el féu ministre). Un doña perfecta disciplinat però amb capacitat per actuar de manera autònoma. Al final, s'ha fet l'amo, just en el moment en què tothom ha decobert que les llums de Zapatero són molt limitades, pràcticament curtes.

Una de les seves paradoxes existencials és com a titluar d'Interior. En la seva època d'anarquista fill de militar volia acabar amb l'Estat i creia en el comunisme llibertari. Després ha estat un ministre que ha fet créixer de forma espectacular els cossos i forces de seguretat.

Rubalcaba està convençut que ho domina tot. Sol dir en privat que els periodistes son "previsibles". Quan ha de presentar-se a una roda de premsa, es prepara totes les possibles respostes. Així no falla mai. Preveient les preguntes, segur que ja està preparant una bona col·lecció de fletxes en contra de Rajoy. S'hi haurà d'esforçar molt. A l'Estat espanol, i ja es va veure el passat 22-M, hi ha una mena de consens perquè es produeixi el canvi polític. Alfredo va contra el vent. Però, com a veterà polític, aquest dur de la vella escola sap que fins al darrer moment pot passar de tot. Qui no el recorda la nit del 13-M de 2004, dient: "Los españoles se merecen un Gobierno que no les mienta", una frase tan perfecta que sembla estudiada al mil·límetre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris