cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
20°

20 anys del festival Dies de dansa a Barcelona

Tot just ha acabat el festival Dies de dansa a Barcelona i ja voldríem tornar-hi ser. Això només et passa amb aquelles coses bones que quan te les acabes desitjaries que tornassin a començar. Amb la intenció d'intervenir en l'espai públic, l'any 1992 neix a Barcelona Dies de dansa-Festival internacional de dansa contemporània en paisatges urbans, aleshores amb el nom de Dansa al parc. En tots aquests anys l'ha dirigit Juan Eduardo López, que n'ha estat l'impulsor i l'ànima.

Amb el temps, el projecte ha crescut i hi ha afegit iniciatives tan interessants com la xarxa Ciutats que Dansen (CQD), actualment una xarxa de més de 35 ciutats d'arreu de quatre continents (Amèrica, Europa, Àfrica i Àsia) que tenen un festival de dansa en espais urbans. A més a més, altres ciutats pròximes a Barcelona s'han incorporat al Festival, com és el cas de Sabadell i Sitges, que també presenten espectacles de dansa de carrer.

D'ençà dels seus inicis, els espectadors sempre han acompanyat el Festival. Enguany, per exemple, era un plaer veure el gran nombre de persones que seguien l'itinerari dels artistes per llocs tan emblemàtics de la ciutat com el Jardí de les escultures de la Fundació Miró a Montjuïc, o el Pati de les dones del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, o el petit Pati Manning de la Casa de la Caritat, o la plaça del Museu Picasso, per esmentar-ne només alguns. Uns espectadors que segueixen amb màxima atenció la feina dels artistes, que han de batallar amb un terreny tan dur, tan inhòspit, com és haver de ballar a terra, sense ni tan sols la protecció d'un linòleum.

Així, doncs, la complicitat que s'estableix entre l'artista i l'espectador és un dels al·licients d'aquest Festival. Sens dubte, la singularitat de Dies de dansa s'estableix en el fet que aquesta persona que mira esdevé un col·laborador actiu, no un simple espectador. Enguany Dies de dansa ha convidat espectacles i artistes amb els quals havia mantingut una especial relació en anys anteriors. El programa ha estat excepcional i cadascuna de les companyies hi ha aportat la seva personalíssima visió del moviment del cos humà fet art.

Deixau-me que us comenti alguns dels treballs del Festival. El brasiler Vanilton Lakka ha presentat un espectacle sobre les grans possibilitats del cos, i amb la participació del públic (tant grans com petits) s'ha desfermat la màgia del joc. Per altra banda, l'eslovac Anton Lachký -el qual darrerament s'ha fet molt present a les programacions de molts dels festivals i teatres que inclouen la dansa- desplega la seva energia desbordant, acompanyat de músiques sinuoses i d'un moviment frenètic, nerviós, ple de suggestions.

També Virginia García i Damián Muñoz, de La Intrusa Danza, han presentat un duo preciós, en què els cossos deixen entreveure les diverses fases de l'amor. De Laura Arís i Jorge Jáuregui destacaria el dolcíssim joc de mirades que s'estableix en la relació entre un home i una dona. La companyia grega Rootlessroot ens provoca un gran desassossec, quan incorpora una nina petita a l'escenari, que llancen a l'aire -un cos tan fràgil i feble, tan trencadís!-; aconsegueixen, sens dubte, que ens sentim ben incòmodes! La cambodjana Yiphun Chiem, establerta a Bèlgica, mostra una síntesi entre les arts marcials, la dansa tradicional del seu país d'origen i el hip hop: la dansa que sense paraules té la capacitat de contar tant. Per un altre costat, Elías Aguirre i Àlvaro Esteban fan un treball molt atractiu i amb molta energia. I finalment, Last but not least, la bellesa hipnòtica de María Muñoz, que presenta el seu solo, antològic i fonamental, Bach, amb la novetat de la participació del creador mallorquí Pep Ramis. Felicitats a tot l'equip per 20 anys de Dies de dansa, per oferir-nos tanta bellesa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris