cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
18°

Un centenari menystingut

Sovint els historiadors han de treballar a toc de commemoració. El sistema té la virtut que hom pot aprofitar el moment d'atenció -no més d'un any, generalment- per acostar-se a la societat, dialogar-hi, revisar l'interès historiogràfic sobre el tema en qüestió i renovar-lo, etc. I el defecte, o el perill, és que hom vulgui instrumentalitzar la celebració cap allà on li interessa, a base de manipular i tergiversar uns fets del passat en funció de criteris polítics actuals. En tots dos casos participa un elenc important de la societat. Des d'institucions grans i petites, acadèmiques o no acadèmiques, fins a entitats privades o, simplement, grups de gent interessada. Interessada, segons els casos, en l'efemèride històrica en si o en la manipulació barroera. En el primer cas l'historiador, tot i jugar amb l'avantatge de conèixer la continuïtat dels fets que descriu, pot realitzar una tasca d'anàlisi i d'investigació positives. En el segon, simplement cedeix a l'oportunisme fàcil d'un centenari per reconduir-lo cap a interessos allunyats del quefer pròpiament historiogràfic i propers a la inconsciència de desbarrar. Els pamflets que en surten solen tenir la doble característica de fantasiejar i destil·lar efluvis patriòtics.

Un bon exemple de totes dues coses alhora -molt més, però, de la segona- fou la commemoració, l'any 1992, del "V Centenario". Entorn de la quàdruple fita històrica (la conquesta d'Amèrica, l'ocupació de l'últim reducte nazarí de Granada, l'expulsió dels jueus i la publicació de la gramàtica de Nebrija) se celebraren amb molts recursos i molta fastuositat actes de tot tipus: congressos gremials, publicacions erudites i de divulgació, vídeos, conferències, encontres molt diversos... Tot caracteritzat per la magnificència. I per un tuf d'espanyolisme ranci. La celebració, aquell mateix any, de les Olimpíades a una ciutat "espanyola" com Barcelona posà la guinda al que es va denominar "el año de España".

Hi ha, però, davant el centenari, una tercera via: la d'ignorar-lo quan no convé. És el que ocorre enguany amb una altra de les grans fites de la història peninsular. El 2011 s'acompleixen tretze segles de la conquesta (en rigor històric, la irrupció: la conquesta s'allargà uns anys més) musulmana del regne visigòtic peninsular. Qui no recorda l'any 711 com una de les dates de memorització obligada? I amb motiu, perquè amb l'arribada de l'Islam s'inicia una nova etapa, crucial, de l'antiga Hispània, que es convertí en al-Andalus i passà a fer part d'un univers polític, econòmic, social, religiós, cultural, lingüístic i mental diferent de la resta del món europeu. No cal insistir en allò que tothom, poc o molt, en coneix. Per això hem de remarcar l'oblit gairebé absolut, enguany, de l'efemèride. Perquè al-Andalus són paraules majors i obviar la conquesta musulmana, com si no hagués existit, constitueix una mostra més de l'essencialisme espanyol que, per contra, ara mateix pega fort a partir de la Reconquista, don Pelayo i tot allò de Covadonga. Qui millor ha exposat l'entelèquia és Aznar, el qual ha proclamat als quatre vents que els àrabs haurien de demanar perdó per haver ocupat Espanya. Una morofòbia que va posar de manifest en la conferència que, el setembre de 2004, pronuncià a la universitat nord-americana de Georgetown. Per tal d'explicar l'atemptat de l'11-M, sense assumir-ne cap responsabilitat, advertí "es preciso retroceder 1.300 años, a los inicios del siglo VIII cuando España fue invadida por los moros y rechazó convertirse en una pieza más del mundo islámico y comenzó una larga batalla para recuperar su identidad". I és que l'ombra d'Aznar -i d'altres tan sinistres com la seva- és allargada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris