algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 11°
11°

N'Alexandre

Quan vaig haver publicat el meu primer llibre, el meu padrí, que gairebé no sabia llegir, em va dir: "Ara que has escrit això, pots anar a veure n'Alexandre". Per molts poblers, només hi havia una persona que sabia de llibres: n'Alexandre Ballester. I la veritat és que per gairebé tothom, a sa Pobla, n'Alexandre era una mena de mite civil, una institució popular com ho és un edifici històric, un consistori, una església. Jo tenia vint-i-tres anys i li vaig portar el meu primer llibre, i ell, només de veure'm, els dos asseguts en una taula de la plaça, va traçar, de memòria, amb ploma i paper, el meu arbre genealògic, sense ni errar-se en el nom dels meus repadrins.

Ho sabia tot: tot de sa Pobla, des de la història de la família més pobre a la glòria d'algun heroi pobler d'un segle perdut, l'origen de cada tradició, el perquè d'un malnom, els orígens de les fortunes. Però la seva cultura transcendia allò popular: jo recordo haver-li sentit parlar de coses tan recòndites com les teories de Frazer exposades a La branca daurada, que ell apropava a Sant Antoni, o sobre el teatre de l'absurd de Ionesco, sobre el cinema de Billy Wilder, i, l'última vegada que el vaig veure, el passat mes d'abril, sobre Camus i la seva posició moral davant dels totalitarismes. Per mi, era un personatge que tenia alguna cosa de màgic, de fugisser, sovint d'impenetrable. I tenia allò que tenen els millors poblers, la visió de l'alteritat, és a dir, la capacitat d'expressar les diferències que hi ha entre tots nosaltres sense fer-ne judicis de valor.

Era un home obert, d'una curiositat carnívora, total i voladora, a més d'un lluitador que, durant els anys del franquisme, va saber fer un teatre que, a més d'entretingut i amb voluntat popular, tenia la capacitat punyent de crear un espai per la llibertat i la futura democràcia. Un teatre representat amb èxit, a Mallorca i a fora, i que bevia tant dels grans referents teatrals del segle XX com del cinema mut o la comèdia clàssica. I el seu sentit de l'humor, la seva rialla sempre a flor de llavi, la seva elegància en el vestir, la seva conversa indeturable. Els poblers l'enyorarem molt: ens havíem acostumat a ell com ho estem als arbres de la plaça, a la calor de l'estiu o a les vastituds de marjal.

L'últim dia que el vaig veure, vaig anar a casa seva. El vaig trobar al seu estudi, allà on s'estava envoltat de milers de llibres i papers, de bons quadres, de fotografies que sovint li suggerien escenes i arguments. S'havia recuperat de la seva malaltia, i se'l veia, tot i que més prim i empetitit, igualment bregós, amb moltes ganes d'escriure. Em va regalar la seva última obra publicada, i em va mostrar el manuscrit del seu últim treball. Després vam parlar una bona estona. No em podia imaginar que seria l'última vegada que el veuria.

La vida és breu, i massa sovint perdem el temps en combats inútils. N'Alexandre no escriurà més i molta gent l'enyorarà. Mentre sa Pobla tingui memòria que ens recordarem d'ell, sí, d'ell que tanta memòria va tenir per tots nosaltres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris