algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
18°

Ullada al bicentenari del periodisme menorquí

Aquests últims jorns lluminosos de primavera que hem tancat, Menorca ha assolit el bicentenari del naixement del periodisme contemporani. El juny de 1811 sortia dels obradors de la vídua i fills de Joan Fàbregues Sorà la primera publicació periodística que coneixia el meu petit niell. Fou el Semanario de la Isla de Menorca. Idò, persuadit per l'obvietat que si no m'anim a glossar aquesta significativa i nuclear efemèride, ningú, potser, no ho farà pas, heus ací els mots modestíssims que l'alba de la premsa m'inspiren.

Els dos-cents anys que hi desfilen de llavors ençà, ¿què han suposat? El lapse temporal, malgrat ser més tost breu, ha cursat amb una febre prou ardent: fet i fet, són per damunt de tres-cents capçaleres les que s'han assajat a l'illa, gens vulgar per a una comunitat que just ara frega els 80.000 habitants. Ara bé: el nostre haurà estat, evolutivament parlant, un periodisme de moltes palpentes, molt més avivat per pruïges ideològiques que no pas per una expansió canònica pura del periodisme informatiu. No cal dir que el protoperiodisme -aquell que fou practicat entre 1811 i la segona constitució liberal espanyola de 1837- va conèixer una modalitat molt sanglotada, sense gaire estabilitat en la coordenada del temps, amb provatures de curta projecció i d'escassíssima lectura. I doncs: de manca gairebé absoluta d'efectes sobre la societat receptora de l'acció mediàtica. Després, entre 1837 i 1868 (aquest any, sacsejat per la Gloriosa Revolució de setembre), el periodisme illenc sembla discórrer per una etapa encara més esquelètica. Hi hagué, sí, experiments hemerogràfics diversos, però no reeixiren.

El panorama fou lànguid i escanyolit. La fabulosa explosió, tanmateix, vingué acte seguit del destronament d'Isabel II (1868). Durant el Sexenni Revolucionari l'avenç periodístic esdevingué enèrgic i fenomenal, concordament al que passava arreu de l'Estat. La fertilitat va ser riquíssima, dins d'un esclat ubèrrim de pluralitat política pel que fa a les línies editorials que hi foren defensades. A continuació, tinguérem la dilatada Restauració entre 1874 i 1923. La pau del tornisme polític pròpia del període, conferí al periodisme notòria estabilitat: no tan abundant en nombre de capçaleres com en el Sexenni, però, tanmateix, plural; i, açò sí, basat en una primera esma visible de professionalitat, encara que no abandonaria la jeia del periodisme encara ideològic. S'havia guanyat atmosfera de bon rabeig i de continuïtat temporal. Després, l'etapa de Restauració fou rellevada per la Dictadura de Primo de Rivera; aquesta per la II República i la Guerra Civil; i, durant els quaranta anys ulteriors, pel franquisme, que aguantà les arrumbades de la Història fins a l'agonia biològica del règim l'any 1975.

L'aclaparador temps de cent seixanta-quatre anys entre 1811 i 1975, pens que l'haurem de qualificar, en termes de comunicació social, com un període de recalcitrant periodisme ideològic, afirmat ara en el sentit acadèmic del concepte. Vull dir: aquell que en fa, del periodisme, una preferent bandera, que no ha discernit encara entre opinió i informació i, per tant, que no es posa al servei social per confegir comunicació, sinó per ser instrument de lluita política. Encara no havia arribat, idò, el periodisme noticiari i d'empresa. I tanmateix, el desig d'assolir-lo i defensar-lo amb un mínimum d'esforços s'havia procurat amb la represa del 1939, però haver-se de desplegar dins l'imperatiu de la dictadura franquista, ens mena a reiterar que el periodisme menorquí ha viscut bonibé sempre sota els grillons de la modalitat ideològica, expressament o implícitament. Sols la constitució de 1978 vingué a donar el cop de timó.

Seran uns moments empesos per la màxima professionalització del redactor -inclosa la formació universitària. És, idò, la nostra generació històrica la que ha desplegat de debò el periodisme informatiu. I, ara mateix, també el periodisme interpretatiu, que és l'altre gran estadi evolutiu del XX. Però, en canvi, ni de lluny hem inaugurat el periodisme de precisió (altrament dit d'investigació), ni tampoc el periodisme narratiu a l'estil de Monsiváis, Leila Guerriero o Kapuscinski -o Josep Pla en català. I si la cosa, més o menys, és ben bé així, la pregunta postrema sembla indefectible: ¿quant trigarem a situar-nos en la pràctica del periodisme social? Esper que no siguin cent seixanta-quatre anys més.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jaume, fa mes de 9 anys

Avui l'historiador i president dels tècnics de protocol i assessors de counicació de les Illes Balears no ens parla de l'estada a la platja menorquina de la ministra de sanitat, malgrat l'illa de Menorca cada estiu, des de fa molt, ha remullat els cossos de les famílies del Ministeri de Sanitat i ha fet que els vincles entre la societat menorquina i les classes sanitàries tingués un fort lligam.
La meva vinculació professional i d'amistat amb la família Seguí Mercadal i b, ben especialment amb el apotecari Juan Antonio Seguí Mercadal, em va vincular amb el metge Seguí, director del Diari en uns moments en que Menorca es jugava el seu futur dins del concert polític balear. El paper de la premsa menorquina va ésser prou important i d'això en poden parlar amb propietat el president PacoTutzò, el conseller Juan Antonio Seguí i molts d'altres. Però qui ens en parlará amb extensió i qualificació serà l'història. Aquest cop de timó del que ens parla l'articulista va ésser també un crit d'esperança per Menorca

Valoració:2menosmas
Per petrònia torrevila, fa mes de 9 anys

“Parlar és important”, diu Pla. Aquesta és la màgia de Pla. Dir coses transcendentals, importants i d'un valor incommensurable amb una senzillesa brutal i nítida.
“Pasen por las historias sin hacerles daño (sin hacerse daño)”, diu Leila Guerriero. Com es pot dir d'una manera més clara, més encertada?
Parlar és important i escriure, i fer-ho bé, vull dir, és l'art d'enaltir, de sublimar la paraula.
Les falses informacions corren ràpid, les segueix la veritat ajupida, dues passes endarrera, però quan hom és dóna conta de l'engany ja és massa tard per reparar-ho

Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris