cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
19°

De foscor i de dol

DE FOSCOR (1)
El Consell de Mallorca ha clos la roda de nomenaments d'aquesta legislatura, i la gent del país ha cobrat alè. Comptat i debatut, pensa, la cosa pot tenir remei. Així com a qualsevol interrogatori de la policia hi ha el policia dolent (que pot ésser qualsevol) i el policia bo (que ha d'ésser el més nyeu-nyeu), en la praxi política passa el mateix. Sobretot si s'ha perdut l'esperança i, de sobte, enmig de la foscor s'albira un punt tirant a gris. El fet que el Pepé guanyés les eleccions per una majoria aclaparadora va deixar la gent d'esquerres tocada, amb l'excepció de Francesc Antich, que ha fet gala d'una alegria tan espontània i encomanadissa que no la supera ni Lolita Garrido a Las lavanderas de Portugal. Però hi insisteixo: l'altra gent -la d'esquerres, la de la cultura, la del país, etcètera- tenia, i encara té, la convicció que hem caigut al pou i que el temps a venir no serà fàcil. El país no actua com un país i tot allò que és país cap en una gàbia, no gaire més grossa que la del voltor de Miramar. No és bo per ésser lliure qui a servitud s'avesa. Ai, las! S'enganya qui veu un punt gris enmig de la foscor i el confon amb l'albada. Entre els càrrecs institucionals que ha nomenat el Pepé, sobresurten algunes biografies que malgrat la campanya electoral no han perdut del tot el maquillatge o una certa pàtina de gent nostrada, i l'opinió pública s'hi aferra com un nàufrag a una fusta. Corre la brama que cap d'ells no permetrà que es menystingui la llengua catalana. O que tenen ben clar que parlem català i que la llengua és un bé cultural irrenunciable. Res! Parole, parole, parole, cantava Mina, una meravella italiana del temps de l'organdí. Parole soltanto...! Ja ho sabeu: només paraules. No us en fieu, si els biografiats nostrats del Pepé us mostren una poteta blanca com a carta de presentació, ben idèntica a la que mostrava el llop a les set cabretes per sota de la porta, i repareu en l'uniforme que llueixen: és el mateix que porten les hosts de Camps, en el País Valencià, i les de Feijóo, a Galícia.

DE FOSCOR (2)
Llegeixo un llibre força interessant que signen tres historiadors de la pedagogia (Antoni Aulí, Joan Carbonell i Jaume Serra), intitulat A l'ombra de la pissarra: de l'escola de ses Cadenes a la de s'Arenal. En el pròleg, Andreu Crespí Plaza reprodueix un diàleg entre el Comte de Romanones -ministre d'Instrucció Pública i president del Consell de Ministres amb Alfonso XIII-, i l'arquebisbe de Sevilla que, aleshores, probablement era el senyor Enrique Almaraz, futur cardenal amb Benet XV. Us en faig un tast, d'allò que diu l'arquebisbe a Romanones: "Cuando alguien ha querido apoderarse de un pueblo, lo que ha hecho en primer lugar es apoderarse de la enseñanza". Poques paraules i ben dites: a posta -perquè a monsenyor Almaraz li vessa la raó per damunt el cap-, Josemon Bauzà no dubta a fer-li cas i s'apunta a la política de Camps i Feijóo que, tot sigui dit, va ésser dissenyada a les Illes Balears pel tàndem Jaume Matas-Herr Fiol, a les darreries de la legislatura 2003-2007, coneguda també com La Gloriosa. Ambdós, Matas i Fiol, sabien que el control lingüístic de l'escola els garantia un futur sense mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. I sabien que ho aconseguirien sense gaire descrèdit. Les Illes Balears, sobretot Mallorca, s'han acostumat a rebre amb arcs de murta la gent que les agredeix i, a més a més, solen cercar-hi la connivència. Mentre el llorençriberisme sigui sinònim de moderació ideològica i no se'n desemmascari la gènesi (amb tot el que representa de servitud i d'oportunisme), serem un poble feble davant les agressions, vinguin del Partit Popular, de Franco, de Primo de Rivera o del sursum corda.

DE DOL
Ha mort Alexandre Ballester, una persona que va saber ésser lliure. Parlant amb ell, comprenies que indefectiblement deixaria sense escriure el llibre de la seva vida, perquè no tenia gaire interès a escoltar-se. Els seus personatges no es representaven a ells mateixos, sinó que darrere cada actitud individual hi havia la petjada d'un col·lectiu o d'un sentiment compartit. La soledat, la incomunicació, la por, la rebel·lia... Hi havia quelcom de literàriament fabulós en la seva conversa, en els seus punts de vista. Alexandre Ballester ha estat un dels grans dramaturgs catalans de la postguerra ençà. Tanmateix, mereixia haver estat més representat, molt més...! Estic convençut que hi haurà un redescobriment de la dramatúrgia d'Alexandre Ballester. Hi insisteixo: ara mateix no record cap dramaturg, en llengua catalana, amb un univers literari tan sòlid, suggerent, imaginatiu.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 9 anys

Eivissa sí que crec que s'ha acostumat a rebre amb arcs de murta la gent que l'agredeix

Valoració:1menosmas
Per tonina, fa mes de 9 anys

llorençriberisme, llorencvilallonguisme, maraiantoniasalvisme, joan estelrichisme.......Llàstima d´Alexandre Ballester , com a poblera que estimo la meva llèngua no puc manco que lamentar la seva perdua, .

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris