muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
16°

El general Tereso Arango (1941)

"Després de quasi deu anys de furiosa guerra civil, aquella nació d'ultramar, delmada, arruïnada, esgotada, confià la seva sort al general Tereso Arango. Tereso, tan brau com astut, era el supervivent i vencedor d'una dotzena de generals que, al capdavant dels seus exèrcits, s'havien disputat el poder durant aquells deu anys llargs de lluites intestines. Tereso era de gusts senzills, soldadescs, per no dir rústics. La brillant societat de la capital difícilment hauria pogut presumir d'haver-s'hi apropat, exceptuant les festes patriòtiques i les revistes militars.

En lloc de les sales i les recepcions aristocràtiques, Tereso preferia els sopars íntims amb els vells companys d'armes, les bregues de galls, la tauromàquia, els teatres populars i, tal volta, algun bon llibre d'història o la música fàcil d'una orquestrina de guitarres. Aquesta senzillesa i aquest temperament esquiu expliquen el fet que Tereso hagués declinat fermament, durant molts anys, els convits de la duquessa Gorina, la més il·lustre, rica i hospitalària aristòcrata del país. Però la Gorina s'havia jurat a si mateixa vèncer la misantropia de Tereso; i, veient que les amabilitats i les lloances no hi tenien gens d'efecte, decidí que era necessari trobar el punt feble del general. Amb totes les seves virtuts, Tereso era, al cap i a la fi, un home, i algun punt feble havia de tenir. La Gorina amagava, rere d'una dignitat aspra i exaltada, un esperit sagaç, penetrant i d'una certa bonesa. No va haver de menester molt temps per descobrir que Tereso, tan fort en la guerra, es deixava desarmar al davant de la sola mirada d'una dona que li agradàs i que, particularment, estava per Fausta Sánchez, una vídua molt jove, de les més belles de la bona societat. La duquessa convidà Fausta a ca seva i es tancà amb ella durant un parell d'hores en el seu gabinet privat. El resultat de la conversa fou que, alguns dies després, en el decurs d'una recepció diplomàtica, Tereso va rebre una nova invitació de la Gorina".

Aquest fragment de novel·la famosa La Mascherata, obra del gran Alberto Moravia, ens ha de dur, per força, a reflexionar sobre els països de l'Amèrica Llatina que, des dels anys de la seva independència i de forma tan seguida, han hagut de patir tota mena d'enfrontaments civils. Pronunciaments, cops d'Estat, soroll de sabres, cops de caserna, assassinats de població indefensa, empresonaments i execucions sense judici, robatoris oficials, fam i misèria... han estat quelcom de molt seguit al llarg dels segles XIX i XX. I tot en nom de paraules que es volen aficar dins la ment de l'home com si fossin una religió: pàtria, honor, glòria...

Alberto Pincherle, que des de la seva adolescència literària adoptà el pseudònim d'Alberto Moravia, ens va saber oferir una prosa freda, gairebé distanciada, barrejada amb una sensualitat natural, que ens havia de divertir amb una desfilada d'intèrprets, personatges menors, de la vida quotidiana. Heus aquí el seu mèrit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris