algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

La camarilla del dolor

El Nobel d'economia, Paul Krugman, anomena la camarilla del dolor als dirigents de governs i institucions econòmiques que s'ajunten per demanar -exigir, és més exacte- sacrificis als ciutadans sota amenaça de mals encara majors. Aquests representants de l'ortodòxia liberal plantegen una equació enverinada: la ciutadania, en particular i com a elements que configuren l'Estat, ha viscut per sobre del seu poder real i ara s'ha d'estrènyer per aconseguir que les grans xifres del país siguin creïbles als ulls dels prestadors. Poc importa qui es beneficià del desgavell i, el que és encara pitjor, qui se'n beneficia en la crisi. El país, els assalariats que configuren el país, és responsable i ha de penar les culpes: s'han de rebaixar sous, minvar drets laborals, reduir serveis socials i vendre el patrimoni comú. A qui? Evidentment, als que guanyaren amb la bombolla i ara poden dedicar els guanys a deixar doblers als estats a preus d'usura i a comprar barates les joies de les empreses públiques.

Poc importa que la ciutadania, com en el cas de Grècia, sigui contrària a més sacrificis i, a més, molts d'economistes considerin un bucle impossible generar confiança des de la magror i els interessos desmesurats: la camarilla del dolor parla des dels seus oracles ben amplificats, on els dissidents de l'ortodòxia són considerats utòpics o bolxevics.

Però, de veres seria pitjor per als grecs que el seu país fes fallida? Poden estar pitjor de com quedaran després de patir el corró de la camarilla? Els que ho notarien de veres serien els bancs privats europeus que tenen gran part d'aquest deute. També els països rics del nord que s'emprenyen tant amb el desgavell dels anomenats PIGS, que ara gaudeixen de tenir una moneda forta i, el que és més important, de la clau per adaptar-la a les seves economies, cosa que hem perdut la resta de membres de l'euro.

És del tot impossible mantenir una moneda comuna sense tenir polítiques fiscals i laborals comuns. O anam cap a l'homogenització o tornam a rere perquè aquest invent de l'euro sense model d'economia federal és un parany de la gran banca, que si ha sindicat els seus interessos. Només una anècdota: un dels greus problemes de Grècia ha estat descobrir que les seves xifres públiques i publicades eren un maquillatge vergonyós aconseguit entre l'anterior govern conservador i el banc nord-americà Goldman Sachs que les beneïa (segons demostrà un reportatge de l'alemany ?Der Spiegel). El vicepresident per Europa d'aquest tafur financer era Mario Draghi que ha estat premiat pels governs amb la presidència del Banc Central Europeu. Tota una declaració d'intencions sobre quins són els interessos que defensa aquesta institució.

Quan som a prop de posar el punt final a l'article, m'assabent que els portuguesos assalariats perdran la meitat de la paga extra de Nadal. La notícia, així, crua, no aporta cap informació de quina minva tendran els alts empresaris en la seva cistella nadalenca. Potser Rato, cap de Bankia digitat pel PP i amb doblers públics perquè Caixa Madrid no faci figa, ens parlarà també d'estretors des del seu sou de sis zeros. La pregunta del milió: fins quant callarem i suportarem l'obscenitat del panorama?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 9 anys

Sobre sa pregunta final respondre amb una altra pregunta: però no hi ha una gent indignada en es carrers?

Valoració:0menosmas
Per Guillem, fa mes de 9 anys

Aquesta situació recorda aquestes pel·lícules dels temps feudals en qué el noble de torn, mig arruïnat per la darrera guerra amb el comte de veinat, envia les seves tropes a robar el porquet i les dues gallines als desgraciats dels seus vassalls, que, ben segur, en arribar l'hivern, es moriran de fam.

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris