cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

Independència i indignació

Les anàlisis sobre la situació política al País Basc sempre m'han semblat arriscades, i temeraris els opinadors que gosaven filar-hi prim. Una opinió que compartia amb amics ben informats era que per parlar de la política basca amb una mica de solvència calia viure allà o estar-hi molt ficat. Ara, aquí, passen moltes coses, i passen molt de pressa, però els opinadors oficials no canvien el discurs ni la suficiència. Em produeixen la mateixa sensació que tenia amb els temes bascs, amb la diferència, però, que fins i tot aquells que estan més ficats en la nostra realitat no són capaços d'entendre per on aniran els trets durant els anys que vénen. Per exemple, l'ascensió de CiU i la desfeta d'Esquerra són generalment interpretades com un retrocés de l'independentisme, tot i que jo crec que es tracta del contrari, i que, en dos anys, Catalunya tendrà independència econòmica (el concert) o plantejarà obertament, des de la centralitat convergent, la independència política. I no tenc cap dubte sobre la influència que tendrà aquest procès en la política balear (i espanyola, per descomptat). Des de la nostra insignificància, crec que esperar i veure és l'actitud més prudent. Res d'allò que facem tendrà importància en comparació als efectes que produirà allò que ens vendrà de fora. Fa vint anys, a ERC manejàvem enquestes que donaven un índex d'independentisme molt baix en la societat catalana, tot i que entre els joves aquest índex arribava a superar el 20 per cent. Ara, segons la darrera enquesta de la Generalitat, un 40 per cent de tota la població votaria sí a la independència, mentre que només un 20 per cent s'hi oposaria. Es veu que els joves de fa vint anys no només han crescut, sinó que també s'han multiplicat.

En l'anàlisi dels indignats, passa també que la informació reflecteix molt poc la realitat. Els indignats ja no són a la plaça Catalunya. Ahir Policia i Mossos els varen comminar a anar-se'n, i ho feren pacíficament. L'autoritat els solucionà una papereta difícil, perquè crec que no sabien com liquidar dignament l'aventura, i ara, amb l'expulsió, ho han pogut deixar anar dignes i ofesos. En això d'haver de finalitzar un torcebraç amb l'Administració, vaig tenir una experiència similar quan els membres del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona (SDEUB) ens tancàrem al convent dels Caputxins. Érem més de cinc-cents i en poc més d'un dia acabàrem les provisions dels pobres frares; encerclats per la policia franquista, les possibilitats de resistir eren nul·les i preparàvem una sortida més tost humiliant quan el seu cap, el sinistre torturador Juan Creix, entrà a desallotjar-nos (per cert, entre els detenguts hi havia Pere Quart, Joan Oliver, que va morir ara fa exactament 25 anys, i que a comissaria li etzibà: "Creix, creix, però no et multipliquis"). Bé, explic això dels indignats perquè dimecres, el que resultà ser el darrer dia d'acampada, vaig ser a Barcelona i vaig anar a veure de prop l'endemesa: gent molt rara (segons els meus estàndards, naturalment), hortets dins els parterres i les estàtues d'en Llimona ornades amb pedaços, banderes i grafits. Allò que cridava més l'atenció era la proliferació de pintades amb esprai vermell: símbols anarquistes i altres desconeguts per a mi, i un de molt cridaner 'VIVA DURRUTI! damunt la placa del monument al president Macià. Segons fonts policials (concordants amb allò que jo havia vist), els desallotjats presentaven problemes psicològics (psiquiàtrics), de drogoaddicció, i, en general, de marginalitat, quan no es tractava de delinqüents fitxats. Els indignats genuïns, si és que es poden establir diferències, aquells que començaren el merder, ja fa temps que no hi són, a la plaça Catalunya. Se'n retiraren per acord democràtic. El problema és que aquest final, el ròssec dels marginats, afecta, i molt, el prestigi de tot el moviment. Cap programa no s'ha de desvincular de les conseqüències perverses que pot provocar. La Guàrdia Civil ha d'assumir Casas Viejas; el cristianisme, la Inquisició; el marxisme Stalin; i l'islamisme, Al Quaida. Són les regles del joc, i qui no vol pols, que no vagi a l'era.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Resposta, fa mes de 9 anys

Té gràcia la pregunta que fa aquest "Pere" que deu concentrar el seu autoodi en possibles responsabilitats endògenes i no en els enemics actius o els inoperants passius. Quins personatges més corrossius que passegen per aquí!

Segurament l'ERC de l'era Mir és un escaló més per ascendir cap a la independència. Almenys molt més que els qui es dediquen a no fer res mai i a criticar-ho tot. N'hi ha que sempre han fet feina cap a la mateixa direcció i uns altres s'han dedicat a posar pals a les rodes. Els primers encara pitgen el carro, els atlres només hi volen colcar.

Valoració:30menosmas
Per Pere, fa mes de 9 anys

Molt interessant. I l'ERC de l'era Mir, què ha d'assumir? Res?

Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris