cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Un no res d'eternitat, d'Alexandre Ballester

"L'eternitat és aquí i jo l'esperava. El que ara desitjo ja no és ésser feliç, sinó tan sols conscient". Malgrat el que pugui semblar, aquests mots no vénen pels resultats de les eleccions de diumenge passat. Són d'Albert Camus i es poden llegir a la capçalera d'un text teatral: Un no res d'eternitat, d'Alexandre Ballester, llibre editat per Lleonard Muntaner amb pròleg de Jaume Mateu.
Que Camus s'aparegui a un grup d'actors en ple procés de muntatge d'una obra només pot succeir dins la màgia del mateix fet teatral. "Els límits són fets per traspassar-los. No us ho ha ensenyat, el teatre, que dins el teatre tot és possible?". Això em recorda el teatre fronterer (les fronteres deuen ser per poder traspassar-les, no?), de J. Sanchis Sinisterra.

Al premi Nobel francoalgerià, poc després del seu accident mortal el 1960, l'Absurd li concedeix una breu estada a les Balears, la terra dels seus avantpassats. Suposem, idò, que el Cercle Cultural, on Basília Pons Sintes i set actors preparen l'obra, sigui un local semblant al Cercle Artístic de Ciutadella, on Alexandre Ballester va obtenir el premi Born 1983 amb L'única mort de Marta Cincinatti, i que l'obra que munten sigui un memorial lacerant de la cruel repressió franquista a la Mallorca del 1936. Entenguem també que, per a un qui enceta l'eternitat, unes poques hores de visita al país de l'àvia Sintes siguin exactament açò, "un no res". (Mestre Alexandre, escoltau, / vós que sou un home entès: / si vos donen un no res, / per quin cap vós l'agafau?). Camus decideix passar aquest sospir de temps en companyia d'uns teatrers fins que, a la matinada, prendrà la ruta del sol per Punta Nati, un lloc emblemàtic del litoral menorquí: pedreny i roques pelades per la tramuntana, S'Escullar, penya-segats que recorden naufragis, Cales Morts... Suposem, finalment, que la proposta que ha ordit na Basília vol fer justícia al dolor de les famílies que van sofrir durant anys la ignomínia d'haver de plorar per dedins els seus éssers estimats, que van ser assassinats per mor d'haver estat coherents amb unes idees nobles.

Senyors: aquesta obra teatral i altres d'igual temàtica (posem que una es digui Un bou ha mort Manolete, de Llorenç Capellà, premi Born 2002), no han estat mai estrenades. Aquí no s'ha fet memòria, i així ens va. "El decorat condiciona l'acció, i el temps mai no s'atura...". En democràcia han governat els de dretes, i no; després diuen que els d'esquerres, i tampoc. Ara torna la dreta: l'eternitat haurà d'esperar. Val saber-ho: "El teatre és el gran transformador de la realitat vulgar en realitat heroica. Per aquest motiu, els dictadors, tant els de dretes com els d'esquerres, es miren amb recel el teatre que destil·la idees...".

Com en un joc de miralls, veim també la representació de l'obra dels entusiastes actors, les vides personals dels personatges amb llurs amors i pors i esperances. La veritat última d'una història manipulada, que el fet teatral pot posar en evidència... I tot sota la mirada del mestre Camus, a qui Ballester ret homenatge. Un homenatge, que fa extensiu a la llengua catalana, a tots els qui han lluitat i lluiten per ella, per la nostra cultura i la nostra identitat en temps no gens fàcils. Ens cal fermesa i lluita; però també tendresa i humanisme: "Perquè sé que no hi ha causes vicorioses m'agraden més les causes perdudes, aquestes exigeixen una ànima ferma, igual en la seva derrota com en les seves curtes victòries".

Quan Camil Jover explica que "el teatre m'ha ajudat a viure amb il·lusió la vulgaritat de la vida" és possible que sigui en Ballester el qui parla. Quan Albert respon que "el teatre hauria d'ésser la veritat de la vida i la vida la veritat del teatre", es tracta d'un axioma.

No cal dir que estam davant un Alexandre Ballester esplèndid en un text imprescindible per al coneixement de la seua important obra. Crec que, a més, l'autor arrelat a sa Pobla hi deixa caure detalls d'amistat als menorquins molt agraïbles: per exemple, el toc de flabiol de comiat definitiu, que fa borronar la pell...

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per VVV, fa mes de 9 anys

Professor, allò que hauríem d'aconseguir és que l'edició en català de La Vanguardia a les 10 del matí sigui al kiosc de sa Contramurada i evitaríem la retòrica contradictòria d'un tal Bauzà...

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris