cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

Des de la neutralitat

Una de les orientacions o atracaments més renovadors en el si de la matèria a la qual professionalment em dedic -la Història de la ciència- és l'examen de les disputes científiques des de la denominada posició de "neutralitat epistemològica". Consisteix, aquesta posició, a intentar explicar la lluita entre diverses idees o hipòtesis i el seu resultat sense tenir en compte el seu major o menor atracament a la veritat: analitzant únicament les qualitats o defectes de la retòrica -la propaganda- amb la qual els seus creadors o partidaris han defensat l'esmentada teoria i amb quina retòrica ha atacat la contrària. És des d'una perspectiva semblant que voldria intentar avui entendre una mica millor el resultat de les eleccions de diumenge passat. Necessit aclarir -conec ja una mica els meus detractors- que si adopt aquesta posició aparentment au dessus de la mêlée no és per intentar amagar o dissimular la derrota que, com a votant, vaig sofrir diumenge passat. Un vot que mai -recordau que som balearico- ha anat al partit que voten els "señoritos" que omplen la llotja de l'Ono estadi.

La victòria del PP o, el que és el mateix, la derrota del PSOE es deu a molts de factors, però a mi avui m'agradaria discutir-ne tres de referits bàsicament al partit guanyador: la seva bona organització jeràrquica, haver tengut clar que la majoria dels electors voten per aquell partit que, creuen, defensarà millor els nostres interessos -meravellosa paraula que sempre ha estat absurdament mal vista pels partits anomenats progressistes- i per haver sabut establir aliances simbiòtiques amb aquelles persones que dirigeixen bona part dels nostres mitjans de comunicació. Els mateixos factors, però a la inversa, serveixen per explicar la derrota dels que han -hem- perdut

Pel que fa a la jerarquia, el PP ha tengut sempre molt clar que el poder ve de la Península, que els generals d'aquest exèrcit són nomenats des de Madrid i que aquí es tracta d'organitzar un exèrcit amb coronels i, més encara, sergents que sàpiguen que el que és important per guanyar una batalla no és fer filosofia política ni militar, sinó organitzar un bon servei d'intendència. És un servei que consisteix, entre altres, a donar menjar, arròs brut -extraordinari el que vaig poder degustar en la reunió amb els cavallistes- i porcella primordialment, sinó també a acompanyar a votar els que per la seva edat o altres circumstàncies no tenen disponibilitat per anar-hi, a organitzar l'assistència d'apoderats i representants a les meses de votació, que els votants hagin rebut el sobre en el moment adient, etc., etc. Són aquests militars de graduació mitjana -fontaners són anomenats de manera una mica despectiva pels que es creuen pensadors- que saben que mai no arribaran a generals, però que esperen que, si fan bé les coses i guanyen la batalla -les eleccions-, ascendiran de grau i els apujaran el sou.

En el partit contrari, en el PSOE, no n'hi ha molts d'aquests sergents d'intendència tan feners i tan eficaços. Gairebé tots es creuen que haurien de ser generals-pensadors i que aconseguiran el seu ascens mitjançant la publicació d'algun articlet en què voldran deixar clara la seva superioritat moral. Pateix d'una malaltia mala de curar: la supèrbia intel·lectual. Una malaltia que els fa oblidar tràgicament que l'elector està fart de sentir sermons alliçonadors. Els comandaments mitjans del PP -els que els seus rivals anomenen sergents, els fontaners o majordoms- tenen el costum d'anar sovint a les cantines i copsen perfectament el que de veres desitja la tropa que han de fer desfilar cap a les urnes. Ho fan cent vegades millor que els que van de mestres del progressisme. Han copsat, per exemple, els espavilats sergents que han sabut guanyar la batalla que a la nostra terra són munió -els catalanistes no ens hauríem deixat enganyar per les excepcions- els votants de procedència forastera o estrangera i els mallorquins que han canviat de llengua que pensen que això d'haver d'aprendre obligatòriament el català és un absurd. Per raons demogràfiques, políticament és més rendible defensar, encara que dissimuladament, els que creuen que l'únic idioma que hauria de ser obligatori és el castellà.

Les aliances que ha sabut establir el ben disciplinat i jerarquitzat exèrcit guanyador amb els mitjans de comunicació -confessionals i no confessionals- és un altre dels factors que hauria volgut comentar. Haurà de ser, però, dissabte que ve.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jordi L, fa mes de 9 anys

Felicitats. Ha explicat més aquest article sobre les passades eleccions que desenes d'articles més florits i abrandats d'altres. Cal mirar les coses de cara i amb detall per poder entendre-les bé. Espero el següent!

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris