algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
18°

Dos punts de vista sobre la participació

Un dels millors arguments, i a la vegada un dels entrebancs més insuperables, que plantegen els moviments 15-M des d'un munt de places d'aquí i d'altres països és que l'ideal de la participació segons els partits polítics es limita exclusivament al vot en paper i cada quatre anys, mentre que els protestants estan començant a revelar com és d'àmplia, gairebé inabastable, la participació política. Per això és impossible que s'entenguin amb un poder, que ho és, en gran part, perquè fa constants i intensos (i caríssims, i pagats amb els diners de tots) esforços per mantenir sota mínims la participació dels ciutadans en la vida política, més enllà dels discursos i de les crides al vot. I mentre això es discuteix (i és difícil, sense aquest punt lingüístic comú), només es proclama, en el millor dels casos, la dificultat de la participació ciutadana, molt més cridanera si hom recorda el sermó continu sobre les noves tecnologies i tota aquesta xerrameca que, des dels partits i des de l'administració, només veuen la xarxa com un mitjà més per difondre la iconografia del líder i per reduir les reclamacions en paper.

Un exemple: fa alguns anys era habitual sentir propostes a favor de l'extensió del dret de vot als joves a partir dels 16 anys -les van fer Bonifacio de la Cuadra el 2004 i abans Jorge de Esteban (aquest recordant que "un adolescent actual de 15 anys és probable que sàpiga més del món i de les seves circumstàncies que un jove de 20 anys de fa quatre dècades", i això el 1999, quan la xarxa era neanderthaliana i Facebook no existia!), i les havien introduït en el debat des de la Nova Esquerra de López Garrido i Almeida, després fagocitat pel PSOE, i abans ho proposà Pasqual Maragall perquè els joves de 16 anys poguessin elegir els regidors de districte-.

Ara, una proposta com aquesta, perfectament assenyada i per descomptat constitucional perquè els joves avancin la seva entrada en la vida política, a més d'inusitada en el magre debat polític, sembla estrambòtica i fora de lloc i per descomptat a cap dels grans partits se li ha acudit ni tan sols suggerir-la.

Les propostes dels 15-M tenen dificultats per escampar-se més enllà dels joves que ja tenen consciència política i més enllà de l'idealisme eixorc i les consignes enginyoses. ¿Què passaria si ens proposassin en referèndum (un mecanisme que hauria de ser absolutament habitual, practicat fins a l'avorriment, en una democràcia adulta) algunes de les seves propostes?: ¿què passaria si ens demanassin què opinam sobre la supressió dels beneficis fiscals als polítics o el control de llur abstencionisme?, o sobre l'eliminació del Senat i de bona part de l'estructura de l'estat?, o sobre la reducció dràstica de les despeses militars?, o sobre la contribució pública a les regulacions d'ocupació en empreses que fa anys que obtenen beneficis milmilionaris?, o sobre la febre de dur l'AVE arreu?, o sobre la llei Sinde? És habitual acabar aquesta mena d'articles dient que s'han d'escoltar les propostes del ciutadans perquè tanmateix acabaran imposant-se d'una manera o l'altra.

Però no cal creure-ho. Podria ser que aquestes propostes, totes lògiques i raonables, no triomfin mai.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris