nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 16°
19°

El marquès emigrant (1765)

"És del domini públic que fins i tot els imperis i estats més poderosos tenen èpoques de decadència, durant les quals passen per totes les tristors i adversitats. No m'aturaré, però, a explicarles causes que, gradualment, reduïren a la més completa ruïna la casa dels E. de Bretanya. El marquès d'E. havia lluitat amb molta fermesa contra les dissorts, desitjós de conservar les darreres restes de grandesa dels seus majors; però les seves imprudències acabaren amb tot. Gairebé li restà el necessari per a un obscur sobreviure. Però tenia dos fills, que semblaven demanar-li una vida més digna i ell la va voler conquerir. Vanament apel·là a l'espasa: però l'espasa no li servia per obrir-se camí, i a més d'això les despeses de la condició militar eren excessives i no era possible fer economies. Només li restava una solució: el comerç. A les altres províncies franceses, fora de la Bretanya, això hauria estat com destruir per l'arrel un tendre arbret que el seu orgull i el seu amor volien veure florir novament. Però a Bretanya el cas estava previst per la llei, i el marquès va saber aprofitar tal situació. Una vegada que s'havien reunit a Rennes els estats, el marquès, acompanyat dels seus dos fills, entrà a la Cort. Al·legà un cert antic privilegi del ducat que, encara desacostumat, tenia força de llei, i es va descenyir l'espasa, tot dient: 'Aquí la teniu, la meva espasa. N'heu de ser fidels guardians mentre la fortuna no em posi en estat de servir-la amb honra'. El president va rebre l'espasa del marquès i aquest, abans de partir, va voler veure si la dipositaven en els arxius de la casa.

L'endemà el marquès i tota la seva família embarcaren rumb a la Martinica i després d'una vintena d'anys d'intensa aplicació als negocis i després de rebre alguns llegats de les diferents branques de la seva família, retornà i reclamà i mantingué la seva noblesa...".

La narració conclou quan el marquès, en una cerimònia solemne, recobra la seva vella espasa. Amb això, hi descobreix una taca de rovell i hi vessa, commogut, una llàgrima, afirmant tot seguit que la netejarà amb l'honor que pertoca.

El relat forma part del llibre titulat Viatge sentimental per França i Itàlia, de l'escriptor britànic Laurence Sterne (Clonnel, County Tipperary, 1713- Londres, 1768), fill d'un oficial de l'exèrcit. Es va interessar plenament per Locke, la filosofia del qual tendria una gran influència en la seva concepció sobre el llenguatge i la realitat percebuda. Fou per qüestions de salut que hagué de residir a França i pel mateix motiu va fer estades a Itàlia. Esperit original, de criteris oberts, anticonvencional, irreverent, experimentalista, Sterne va saber combatre les intoleràncies del seu temps amb sentimentalisme i bon humor.
En el fragment que comentam avui, figuren els aspectes ridículs de l'honorabilitat aristocràtica.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris