cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

Després de la derrota

Si és vera l'afirmació d'alguns estretegs militars que la primera passa per aconseguir la victòria és reconèixer sense excuses la derrota prèvia, aleshores els socialistes illencs s'hauran d'empassar el tràngol amarg de mirar cap a l'interior d'ells mateixos i provar d'esbrinar en què s'han equivocat, en quin moment el poder va deixar d'ésser un mitjà per assolir uns fins i va començar a ésser un objectiu per si mateix, al marge del batec del carrer i d'esquena a les angoixes d'uns ciutadans que, malgrat el seu compromís ideològic -que sovint es confon amb servilisme electoral-, el passat dia 22 decidiren que l'obediència a unes sigles no justificava un vot amarat d'incertesa, ràbia i desesperació. Perdre el pols de la realitat es paga caríssim, en la política i en la vida.

Quan el governant arriba a un punt en què inverteix el seu temps a irritar-se perquè els fets no s'ajusten a les idees -i no a l'inrevés-, aleshores comença a esquinçar-se el vincle emocional entre el poder i el poble. I quan es trenca aquest vincle -com va passar diumenge amb el vot progressista-, les cares dels vençuts, més que tristor, expressen un mena d'astorament depressiu, d'incredulitat tragicòmica, de dignitat ofesa davant una realitat social que, de sobte, es revolta contra els conceptes preconcebuts, els missatges superficials i els apriorismes ideològics, que sempre acaben abocant a la claveguera del desencís. Ara, en el moment de la derrota, el PSIB té la gran oportunitat, enmig de tants de plors i gemecs, de destriar qui, entre la seva gent, té realment fusta de polític i qui val més que se'n torni a casa a curar les seves nafres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris