cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
19°

El mal de cap de Frau Merkel

Frau Merkel, tan alemanya com és, difereix dels seus compatriotes. Així com la gran majoria d'alemanys associen el sud amb barrals de cervesa, sol i nit, Fräulein i alguna baralla multitudinària amb els anglesos, ella en té prou sentint anomenar Espanya, Grècia o Portugal per a saber que el mal de cap que li provoquen no li espassarà ni amb un parell d'aspirines. Quan predicava entusiàsticament a favor de la unió europea de moneda única, no imaginava que Alemanya hauria d'ésser la locomotora d'un tren sense rodes. La seva darrera advertència a Zapatero té a veure amb les polítiques socials. Els espanyols no van de feina. No ho ha dit amb paraules tan dures, però quasi. A parer de Frau Merkel, és inadmissible que l'edat de jubilació sigui, a Espanya, als seixanta-cinc anys si a Alemanya és als seixanta-set; ni que la gent d'aquí gaudeixi de més de vint dies de vacances anuals. Evidentment la bombolla immobiliària que va esclatar a Nova York no té res a veure amb el rendiment laboral d'un comptable d'Almeria.

Però és evident que les possibles solucions a la crisi van unides, de manera indissoluble, a l'univers ideològic de la dreta. Diumenge passat, tot just iniciada la nit electoral, Bartolomé Servera, Juan Cabrera i Àlvaro Middelmann (Afedeco, Pimem i Air Europa) eren a la seu del Partit Popular i donaven a entendre a qui volia escoltar-los que, a partir de l'endemà, amb el Pepé en el govern, tot seria una altra cosa. Frau Merkel és una persona força intel·ligent, d'encaix impossible en el Partit Popular. Tanmateix, tendeix al reduccionisme tan aviat com intueix que no pot redreçar l'economia dels països més deprimits amb les quatre fórmules màgiques que ha aplicat a Alemanya. I en la disjuntiva de triar entre bons i dolents i entre innocents i culpables, tira pel dret i no dubta a assenyalar el sud com a responsable de tots els mals. Tocant a Espanya, és cert que Zapatero no ha sabut gestionar la crisi, potser perquè les mesures correctores havien d'ésser excessivament impopulars i traumàtiques i no és just que el sastre pagui pel teixidor.

En el subconscient dels ciutadans, hi figuren, com a responsables principals, les caixes, els bancs, les grans constructores, les multinacionals i les patronals. Ara mateix, algunes caixes sospesen la possibilitat de reduir plantilla per a moderar les despeses, cosa que d'una manera difusa coincideix amb el diagnòstic que fa de l'economia espanyola, Frau Merkel. Però la Comissió Europea adverteix al Banc d'Espanya que s'han de moderar els sous dels directius de les entitats financeres. Per aquí grata-hi! Un alt càrrec d'una multinacional europea em contava que l'empresa havia obsequiat amb un cap de setmana a Mallorca tot l'staff directiu. Un excés, veritat...? I tant! Sobretot en temps d'escassetat. Vulgues no vulgues, allò que escandalitza de la crisi són els tres mil dòlars per nit que pagava Strauss Kahn a un hotel de Nova York. Res a veure amb la cervesa de més que es pugui beure un encordador d'olles.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris