algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Dinàmiques guanyadora i perdedora

No hi havia manera humana de canviar de signe -ni tan sols de refrenar-la- la dinàmica negativa de l'acció de govern de Rodríguez Zapatero. Si feia, perquè feia, i si estava quiet, perquè no es movia; qualsevol actitud que adoptava els darrers anys el president del Gobierno erosionava la seva imatge i acumulava llast a la maquinària del seu partit. No va ser capaç ni de treure profit dels elogis que la Unió Europea o d'altres institucions internacionals de caràcter econòmic dirigien a la seva política de retallades. Prou s'encarregava aquí el PP de subratllar-ne el vessant antisocial. D'altra banda, a la caiguda de Zapatero hi han col·laborat des de les Víctimes del Terrorisme fins a les associacions de comerciants d'espardenyes. La política espanyola ha esdevingut angoixant, dramàticament monòtona, amb uns que sempre pegaven i els altres que sempre rebien. Com a gran argument de l'obra, però, apareixen els problemes de supervivència d'una part de la població, l'empobriment general de les classes mitjanes i, sobretot, la impossibilitat de detectar clarianes que permetin albirar un futur més habitable. I no sembla que les coses hagin de canviar.

I no ho sembla a pesar que, fins i tot els ciutadans més hostils a les polítiques dels socialistes, admeten les dificultats de gestió de les crisis superposades que s'han abatut sobre l'economia espanyola. La paradoxa perversa d'una crisi cuinada als soterranis del món neocon i que ha esclatat al restaurant dels progressistes tebis, tampoc no ha ajudat a mitigar la sensació de culpabilitat que la ciutadania ha transferit als socialistes. Les causes d'aquestes crisis podem associar-les molt més als grans grups financers ultraconservadors que no a la socialdemocràcia. Aquesta espècie d'excrescència històrica demanava un equip mèdic de primer ordre mundial, però aquí el seu tractament ha correspost a un equip de guàrdia molt d'estar per casa, no preparat per fer front a les complicacions d'un constipat.

A l'altre costat, s'ha generat una dinàmica de signe contrari. Uns partits que encara arrosseguen la corrupció pels tribunals, assoleixen o augmenten les majories absolutes, com és el cas del PP valencià i el regional del nostre arxipèlag: aquí, perquè Bauzá va eliminar els imputats de les llistes. A València, perquè els imputats les varen confeccionar. En tots dos casos, una població majoritàriament entregada a la reivindicació dels partits més vigilats per la Justícia ha creat unes dinàmiques guanyadores com a caps de fibló. Les majories adesiara tradueixen de manera molt enigmàtica la seva esperança. No podem conformar-nos a dir que la majoria d'italians voldrien ser com Berlusconi: participar en bacanals amb menors, enriquir-se per mètodes delictius i adaptar les lleis als interessos personals. Si transferíssim al nostre arxipèlag o al País Valencià aquest suposat principi actiu de la política italiana, hauríem de concloure que la majoria de valencians voldrien ser al festí de la corrupció, ni que sigui per treure'n un parell de mudades de franc; i que aquí s'està a l'aguait de qualsevol oportunitat de profit al marge de la legalitat.

No pensem, però, que aquestes dinàmiques de signe contrari obeeixin a forces cegues, a la fatalitat. Les han generades uns poders no gaire misteriosos, i la resta ha estat una combinació d'accions i omissions de ciutadans com tants en coneixem vostè i servidor.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 9 anys

En Guillem Frontera posa en dubte sinzerament que sa majoria de valencians o de balears, per exemple, vullguessin ser corruptes. Curiosament, en Melcior Comes, per contra, ho insinuava a un article seu, "La rapinya" de dia 22/04/2008, que diu així:

"Ja hem dit en més d'una ocasió que a Mallorca no ens regim per un sistema democràtic, sinó que el que acabem descobrint després de cada gestió del PP és que aquí només s'interessen per la política els mediocres i els aprofitats, els incapaços de prosperar i d'intentar forjar-se una vida productiva per ells mateixos, els que necessiten de corrupteles i factures falses: és allò que en diuen una cleptocràcia o un domini dels lladres. Però el més preocupant de tot plegat, el que posa nerviós i fa tanta de ràbia, és la connivència, la complicitat, les mitges rialles que el descobriment de totes aquestes pràctiques genera a la nostra societat. Molta gent que conec aprova tàcitament aquests desastres, els veuen ara aparèixer entre rialles, admirats i lleugerament envejosos de no haver pogut participar en alguna mesura en aquestes martingales. Hi ha un assentiment social implícit a aquest tipus de pràctiques. Hi ha molta gent que té assumit que, de trobar-se en un lloc de responsabilitat o gestionant diners públics, faria exactament el mateix, i aquest coneixement forçosament els mou a la benvolença. És com si diguessin entre dents (però jo ho he escoltat en veu alta): 'bé, què hem de fer, nosaltres faríem en el seu lloc el mateix, ens aprofitaríem igual, i és que, si no ho féssim, ho faria algú altre, i per què nosaltres hauríem de ser els més beneits?'. No robar, no abusar, no escombrar cap a casa a l'hora de gestionar els diners públics, és assimilat a una falta d'intel•ligència, a una dosi massa ridícula de candor. Qui passa per un càrrec públic sense haver-se fet amb una casa a la mar, un xalet al camp, o un parell de cotxes esportius, és vist com un idiota, un temorós, un covard que ha temut la llei quan tothom sap què costa de poc embolicar el fil legal i sortir airós de qualsevol escomesa de fiscalia. És una ingenuïtat pensar que la corrupció és una xacra que assola només la nostra classe política o tan sols un determinat partit. Un partit que serà majoritari mentre també ho sigui l'afany de rapinya."

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris