algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
23°

El toc de les hores (1943)

"En el meu poble hi havia pocs rellotges. N'hi havia un en el campanar, però estava aturat des de feia no sé quants anys, potser des de la Revolució. Mai el vaig veure en marxa i mon pare deia que tampoc ell l'hi havia vist. Ni tan sols el campaner tenia rellotge. Per tocar les campanes d'hora, sentia aquesta a la ràdio i se les arranjava amb el sol i la lluna. Tampoc tocava totes les hores, sinó només les més importants. Dos anys abans de l'esclat de la guerra, es trencà la corda de la campana a la part de dalt; l'escaleta estava podrida i el campaner, que era vell, tenia por de pujar-hi per posar una corda nova. Des de llavors, donava les hores pegant un tret a l'aire amb la seva escopeta de caça: un, dos, tres, quatre trets. I ho va fer així fins que hi arribaren els alemanys, que li prengueren l'escopeta i el poble es va quedar sense les seves hores. És clar que el campaner no disparava de nit. Tampoc mai havia tocat les campanes de nit.

De nit, la gent dormia i no era necessari sentir les hores. L'única persona que hi estava interessat era el rabí; havia de saber l'hora exacta per amidar quan començava i quan acabava el dissabte; però no havia de menester les campanes; tenia un rellotge de paret i un despertador: quan tots dos anaven d'acord, era un home amable per o quan no hi estaven; qualsevol se'n donava compte de seguida perquè es posava violent i pegava als infants amb la regla. Quan jo ja era més gran, em cridava per tal que els posàs d'acord. Sí. Jo era un rellotger diplomat aleshores i, per això, les autoritats del districte em destinaren a Artilleria. En tenia just la capacitat toràcica, ni un centímetre més. El meu obrador, encara que petit, no mancava de res. No només hi arranjava rellotges: era el mecànic del regiment.

Era molt destre arranjant un poc de tot, àdhuc ràdios i tractors, mentre l'avaria no fos massa difícil. I la meva feina m'agradavamolt..."

Contava Primo Levi, escriptor torinès (1919-1987), de pares jueus i químic de professió, aquesta història dels rellotges. Havia lluitat dins un grup de partisans italians durant la Segona Guerra Mundial i, capturat per les SS alemanyes, hagué de passar deu mesos de captiveri en el camp de concentració d'Auschwitz. Solia escriure sota el pseudònim Damiano Malabaila i la seva obra, en general, es tradueix en poemari i narrativa del món jueu i memòries de la guerra. En aquest cas, heus aquí la importància que pot tenir el toc de les hores en el si d'una comunitat rural. Els horaris de feina, de celebració religiosa...o tot simplement per comprovar, com una novetat quotidiana, el pas mesurat del temps. Com entre la gent senzilla, els petits detalls, els senzills detalls, són quelcom de veritable importància. I també com les arts de la improvisació, han de complir de vegades autèntica categoria de seriosa i acurada feina.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris