algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
18°

Adormir-se al volant

Adormir-se al volant de l'instint de supervivència com a poble i pegar-nos la nata de ple, més que res perquè un moment donat, sols explicable des de l'estultícia, haver-nos passat de falcó actiu a colom resignat i amb la mort al clatell, traint per absurda inèrcia íntimes conviccions, antigues confiances. Haver oblidat, obviat quan n'era l'hora i moment, que no és que ells estiguessin al bàndol equivocat, sinó que ells eren el bàndol equivocat. I eren més que nosaltres, com ha quedat demostrat amb suficiència. Entre els colonitzadors feiners, els indiferents ni fred ni calor, i els bords errats de comptes, són més que nosaltres, ens superen de sobres, la qual cosa en democràcia sols té un punt d'arribada, un final d'història: un profund pou buit on tirar-nos-hi de cap i no sortir-ne en molt de temps, un riu més sec que l'arena de tots els deserts, més trists que aquell nin perdut que ha oblidat el seu nom. El país perdut que no sap el seu nom.

El diumenge passat el Partit Popular, a qualsevol nivell, va guanyar les eleccions. La meva obligació de demòcrata és donar-los l'enhorabona més cordial. Queda expressada ara i aquí. El que aquest fet significa per a tots els amants de la nostra llengua i cultura, els que per moltes ensabonades que ens apliquem sempre queden dins el plat de la dutxa aquells mínims però encara reals residus de terra roja del Pla d'Enmig, és molt fort el que ha passat, és molt dur. Els guanyadors per majoria absoluta d'aquests darrers comicis no han enganat ni enganaran a ningú, tota la campanya han anat esbargint pels vuit vents del món el lloc on ens podríem ficar la nostra identitat com a poble en el cas de la seva victòria. I ara ja hi són.

O sigui, que a estrènyer el culet esquena paret i ben aferrats a les baranes de l'andana, de manera que si el vent arriba a bufar fort de demés no ens arrossegui. Ha arribat el temps de resistir, pacíficament però amb tota fermesa. I argumentar fins al mateix límit de les nostres forces. Diguin allò que vulguin aquells filòlegs de pa amb fonteta, únicament la ignorància pot fer afirmar la manca d'unitat de la nostra bella llengua catalana. Repetir-los vegada i altra que allò tan manyuclat de les particularitats no la separen, no la fan diferent: sols la fan més rica. Clamar altre pic que, fins ara, duc devers una vintena llarga de llibres publicats, tots ells en català de Sineu, per la qual cosa mai he escrit noi, ni nen, ni xic, ni xiquet, ni fillet ni boix; he escrit nin, ninet, ninetxo, ninarro. I com que a Sineu són pèsols, mai tampoc no he escrit xítxeros, ni estiragassons, ni xínxuls sollerics. És tan mal d'entendre que del que es tracta és d'aprendre una llengua estàndard i després cadascú aplicar les "particularitats" de la seva quarterada? Que en realitat és el que es fan amb el castellà i amb qualsevol idioma del món i no els he sentit remugar mai d'això.

Demanar, suplicar, advertir potser (alerta que, de tant de brou i tallades, qualque pic es trenca l'olla), que ens facin el gran favor de no escopir-nos més a la cara en l'aspecte cultural, que ens deixin dins les gorges una micoia de dignitat, que encomanin aquestes feines de civilització a persones qualificades i assenyades, que n'hi queda alguna dins el seu redol, que jo les conec. Amb una paraula, que ens permetin una retxillera de possibilitat de supervivència. És molt trist haver de pidolar d'aquesta manera. Molt trist. Però tant pegar a la paret, estic adolorit. Deuen ser cosa de l'edat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per marta, fa mes de 9 anys

jo també hi estic, biel, esbraonada, de bramar que ens deixin ser el que som. No tem, però, que les forces ens abandonin, ni tan sols que algú ens abandoni, simplement perquè els dissidents només són aquells que mai no han estat amb noltros.Els enyor terriblement, més si tenc el convenciment que mai no hi estaran.

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris