cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 15°
15°

El món és rar (i ja ho sabíem)

Posats a trobar algun avantatge als exercicis obstinats d'optimisme, diríem que envellir no impedeix els descobriments més elementals i candorosos: descobrir, per exemple, que el món és rar. El món és rar, no d'altra manera s'explicaria que tantíssima de gent no hagi votat com servidor, que em tenc per la mesura de totes les coses humanes. Idò no, alguna cosa deu haver passat en aquest país perquè tanta de gent -quasi tothom, no ens enganyem- vagi errada i no hagi respost a les urnes així com ho tocava fer. Tenc, per tant, dret a estar enfadat amb la immensa majoria dels meus conciutadans, i, per poc que m'hi posi, també hi hauré d'estar amb una encara més immensa majoria d'habitants del planeta. No fan bé les coses, i jo, així com veig que va el món, estic temptat de deixar-lo fer i ja se n'avendrà. No haurà quedat per mi, que hauré avisat amb temps suficient per rectificar i fer les coses amb coneixement.

És clar que aleshores l'exercici d'optimisme senil esdevé un bany de pessimisme -o de realisme dràstic. Però ara no ho escatirem. El que sí que val la pena considerar és l'actitud esbossada a les rextes anteriors, consistent a atribuir als defectes de fàbrica de la humanitat els resultats, per exemple, d'unes eleccions com les de diumenge passat. És clar que la humanitat sencera té defectes de fàbrica molt notoris, determinants del destí de les persones: d'aquí que les majories absolutes no necessàriament atorguin autoritat moral als vencedors: Berlusconi, per exemple, amb tota la corrupció que envolta la seva figura, ara ja tan patètica, proposa una lliçó verament inquietant sobre la capacitat de les persones per triar allò que promou la dignitat i beneficia el progrés de les societats.

Coneguda, però, l'existència d'aquests defectes de fàbrica, la política no pot ser l'exercici naïve d'adoptar un punt de partida que obviï aquest fonament. Tanmateix, als primers balbuceigs d'autocrítica de l'esquerra espanyola, hi podeu detectar una queixa implícita que al·ludeix a la injustícia d'allò que és i que no tocaria ser -és a dir, que tanta de gent no voti com jo, que som la mesura de totes les coses. Cert que la magnitud de l'hecatombe ha provocat una barrera acústica -els plors i el cruixit de dents- dels socialistes semblant a l'autocrítica, però en el fons del fons tanmateix hi batega la indignada convicció que la majoria absoluta és una injustícia, un greuge, un ultratge.

Que aquest sigui el pensament d'un home ja més vell que jove, que es concedeix un marge limitat per a la decepció, no significa res de res. Però que la consciència d'una veritat que s'ha extraviat i ha anat a parar a cal veïnat, pugui corporeïtzar-se en el pensament d'un partit polític, fa sonar totes les alarmes i aconsella una depuració a fons -per més soviètic que soni. Sense sortir del nostre redol, qui més qui menys pot proposar una dotzena de caps per oferir a la guillotina socialista: i no d'ara, que la cosa ja ve d'enrera -i era vox populi, un clamor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris