cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
18°

Una esperança, tanmateix

Dissabte el bou d'Osborne anava pintat amb les franges pròpies dels vestit de presidiari. De manera que no sols foren els indignats de la plaça d'Espanya els que respongueren a la pretensió anacrònica de la Junta Electoral amb una botifarra. La Junta Electoral instava la policia a dispersar-los per tal de fer-los respectar (més aviat sacralitzar) la jornada de reflexió, cosa que suposava una boutade com un pa de pagès, no cal dir-ho. Vint-i-quatre hores abans d'acudir a les urnes, els electors tenen ben decidit el seu vot i ja s'han empassat la frustració consegüent, perquè massa sovint es veuen en la disjuntiva de triar entre unes opcions que no els fan el pes. Probablement són una minoria insignificant els que dediquen cinc minuts a sospesar els mèrits i els desmèrits dels candidats. Ara mateix, la gent d'esquerres cerca vies d'expressió i de representativitat que no passen necessàriament per les institucions públiques.

Els moviments abertzales a l'entorn de Sortu (significatiu el nom: néixer o brotar, en basc), les convocatòries sobre el dret a decidir, a Catalunya... Fet i fet, l'agenda de la campanya electoral no l'han dictada Pepé ni PSOE, sinó el carrer. I l'interès de la cloenda s'ha repartit entre els indignats de la Puerta del Sol i els de la plaça de Catalunya. Zapatero i Rajoy han passat totalment desapercebuts, tot i que saberen aprofitar l'escàs protagonisme de què disposaren per a demostrar-nos que si són els líders polítics més mal valorats és per qualque cosa. Zapatero va afirmar que, cas de tenir vint-i-cinc anys, hauria acampat a Sol; i Rajoy va manifestar públicament la seva admiració per Francisco Camps, un imputat. Tanmateix, altres líders de tota la vida, dels considerats sòlids, també han estat silenciats per la dinàmica del carrer. El Professor de Georgetown havia promès la seva assistència a un dels actes dels conservadors mallorquins, i encara l'esperen. I probablement er Arfonzo havia preparat algunes cites de Machado i els seus no li han donat oportunitat de dir-les.

La veu neta s'ha deixat sentir en els espais públics, a la Puerta del Sol i a la plaça de Catalunya. Però l'acampada de la plaça d'Espanya, a Palma, ha estat prou rellevant per a fer-nos veure que no és únicament el Pepé, amb el seu assortit d'arrossos i torrades, qui commou la ciutadania. Hi ha altres reclams. El fet que, aquí i allà, aflorés la indignació, de manera espontània, ha estat vivificant. Quan la policia dubtava entre la possibilitat de dispersar o no la concentració de la plaça de Catalunya, un grup de dones indignades rebregava fulls de paper groc i, d'aquell nyap, sorgia, com si fos un miracle, un clavell. N'havien preparat centenars, perquè pensaven oferir-ne a tots els Mossos que intentessin desallotjar-les. Eren uns clavells preciosos, d'una imaginació encomiable. I ens venien a dir que el món no és mimètic ni avorrit. A Mallorca, però, el terratrèmol iconoclasta no sols va tenir el seu epicentre a la plaça d'Espanya, sinó que se'n va localitzar una rèplica a Son Munar, amb el bou d'Osborne. Al llarg de la campanya electoral, el bou ha lluït els colors de l'Arc de Sant Martí, una florida de mes de Maria i, també, l'uniforme dels presidiaris per tal de recordar-nos que, en el Pepé, hi ha més imputats que a la Colla de Selva. Els resultats electorals han estat els que han estat. Però ja sabem que hi ha una part de la ciutadania que no vol ésser collada, governi qui governi. És una esperança.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris